Lectors

miércoles, 14 de mayo de 2014

LA RODA

Sempre que penso en el pobre home que va inventar la roda trec la conclusió de que l’animal humà és el més desagraït de tots. De fet, de tan poca confiança com acaba tenint qualsevol en el gènere sencer, dedueixo que el que es va atribuir l’invent ben segur que no n’era el geni, sinó que probablement havia assassinat d’una pedrada a l’il·luminat que, de bona fe, li havia ensenyat la seva pensada: després, a més, tots els altres li van pagar tot dient “home, era evident!”. I és que hi ha evidències que, un minut després de que te les exposin, et fan sentir com un enze per no haver-te adonat tu, ni que fos tan sols un minut, abans que aquell desgraciat que tens al davant.

Les persones normals, però, la paguen amb ells mateixos. Els altres, abans, assassinaven als portadors del motiu de la seva vergonya. Ara les coses són diferents, per sort. Ara la gent no té problemes en passar davant els altres com enzes ells mateixos. O si els tingués els venceria la seva víscera ben aviat: són temps molt passionals, l’animalitat surt per tots els porus, la gent ara és capaç d’esperar el seu moment sense tenir vergonya de no haver fet gaire ni res, igual que les paparres la primavera per xuclar la sang a qualsevol animal desprotegit.

Hòsties, com m’emprenya que la gent no avanci ni un mil·límetre en els seus arguments. Tot el que ens projecten són les seves pors i problemes com si fossin universals. En el nostre cas, una vegada darrere l’altra, un dia i un altre dia, els arguments només son dos o tres: que si penalitzem nosequè, que si estem molt sols, que si ens creiem que som els únics que tastem. No hi ha cap altra idea pública al voltant de la guia per part d’aquesta gent que demostra ser impermeable a qualsevol argumentació. Les raons poden ser unes quantes, però no gaires:

1. No llegeixen o ho troben “massa llarg”.

2. Si ho fan, no pensen gaire.

3. No llegeixen o ho troben “massa llarg”, o tampoc pensen gaire.

4. Potser la mesura en que fan això d’escriure o pensar -la llargada no és ara la qüestió- no és prou per vèncer la inèrcia dels seus interessos, capaços d’arrabassar amb qualsevol mostra de raonament coherent.

5. Potser han llegit només els titulars, o també de vegades “algú” els ha fet un resum, com ara allò de "volen que s'arrenqui tot el cabernet i el merlot!!!"


Podria haver unes quantes més. Però ho deixarem aquí, millor passem de llarg la llista dels pecats capitals.

Puc entendre que el que ha passat en aquests sis anys era difícil de creure al principi: puc entendre que el monopoli de l’argumentació exclusiva en favor de la varietat forana, que pertany a l'ICEA, al Manel Duran i a La Guia (així com les hòsties que venien amb ella), ara cogui força a tothom; també puc entendre que ara la temptació de dir “jo també vaig escriure sobre aquest tema tres dels cent cinquanta articles que pertoquen a aquells anys” és forta, per tal d’intentar sortir a la foto. Però no puc oblidar converses, el 2009, a les quals tothom ens deia que mai acabaríem amb l’imperi de les foranes, que era una via morta i que la deixéssim, que estàvem bojos i que el que dèiem no tenia sentit de tan avançat com estava el procés d’aculturació de la vinya. Converses amb el Joan Nebot, per exemple, entre molts altres que ens titllaven de radicals, dels quals algun com l’Oriol Pérez de Tudela, amb la integritat i coherència que el caracteritza, ha reconegut sorprès que era impossible esperar aquests resultats llavors.

I és que ara les coses són diferents. El vent ha girat del tot, i de les foranes tothom parla amb la boca petita. Fins i tot només fa dos anys el Sr. Nebot al seu medi feia un article posant a caldo el tast a cegues, intentant trobar un camí per diferenciar com fos el seu discurs d’una tesi -la de la varietat autòctona- que ell havia proposat només en uns quants articles esquitxats al llarg de la seva trajectòria. Gairebé al mateix temps, el Sr. Francàs titllava d’”estèrils” els debats al voltant de les varietats, atès que l’únic que importava és que el vi fos bo.

Em pregunto què ha canviat des de llavors en el seu discurs i cap a on. Tothom té dret a l’evolució, evidentment: però també hi ha certa obligació de reconèixer a qui pertany bona part de la tesi que s’abraça en aquesta evolució: més encara si es tracta d’una idea que has menystingut al principi.

Abans d’acabar, com que a hores d’ara els arguments de les respostes són molt previsibles, si us plau demanem a qui ho hagi de fer que no digui “ara els de La Guia es pensen que han inventat la roda”. Només es cita aquest invent a com a exemple de la misèria intel·lectual de l’espècie humana; NOMÉS A TALL D’EXEMPLE. És a dir, es tracta d’un concepte. NOMÉS D’UN CONCEPTE.


    
Gràcies per entendre-ho

L’evidència toca els collons si algú altre que no ets tu s’ha adonat de que hi era allà, davant dels nassos. Això és un fet històric, no una teoria com la del principi d’aquest post. Per sort, els temps han canviat: ara intenten dir que ells ja hi en parlaven de fa temps, ara no tenen en compte les nostres aportacions al debat i a l’evolució del vi català, ara no ens mencionen per res i només diuen, una vegada i una altra, que estem molt sols, que penalitzem nosequè, que ens creiem que som els únics que tastem.


Ja ho sabem tot això: ja els hem contestat a bastament (http://jordialcovermestres.blogspot.com.es/2014/04/matar-al-mensajero.html). 

Agraits pels missatges, seguirem treballant per millorar. I sobre tot, escombrin casa seva, que els cal força.



4 comentarios:

  1. La casa está como para hacer un fotoreportaje. Estudiando algunas dependencias, al retirar las cenizas, hemos descubierto que su función era de terma erótica, incluso de lupanar. Pero los historiadores no se ponen de acuerdo, y para lo que me paga la subcontrata de limpieza, pues... Eso sí, cada día me asaltan más dudas.¿Seré hombre de poca fe? Adjunto enlace al texto que incluye la parte central del discurso académico de Víctor de la Serna en la Real Academia de Gastronomía, pronunciado el 6 de mayo de 2014. http://elmundovino.elmundo.es/elmundovino/noticia.html?vi_seccion=2&vs_fecha=201405&vs_noticia=1399440049

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Me parece bien la argumentación de Víctor de la Serna,pero entiendo que siempre busca la calidad del vino y relativiza la parte de la correspondencia histórica de las variedades con el territorio. Creo que falta un enfoque coherente con esa visión, algo así como un punto de orgullo que en Francia existe,cuyo enunciado sería "aquí bebemos este vino porque es el de aquí de toda la vida";porque es el nuestro, aunque no sea el mejor, y si hay que hacerlo mejor se hace con lo que toca hacerlo y no con cosas nuevas.Eso en Catalunya no es que cueste de encontrar, es que apenas existe. La mayoría de bodegueros del Priorat comenzaron mezclando las cinco variedades tintas que se escogieron tras el renacimiento de la zona, y el primero en plantearse una gama basada exclusivamente en variedades autóctonas fue un alemán no hace ni diez años... Falta formación humanística entre los profesionales del vino:deberían tener tanta como capacidad para interpretar qué quiere el mercado.

      El problema de buscar un sabor concreto y no el que debe ser,en el vino,es que no es como una bolsa de patatas fritas que ha de saber a jamón. Es mucho más grave, ya que se consigue tradicionalmente mediante las variedades, y para ello hay que aculturar la viña por completo. Es verdad que con las levaduras en la bodega se hacen maravillas,pero el daño está ya hecho en la viña a estas alturas.

      Catalunya ha sido la campeona en España en esta aculturación. Contestando un poco a Víctor,y para acabar con el fango improductivo en el que sobre todo a los internacionalistas les gusta estar, nosotros siempre hemos propuesto que, para establecer un punto de partida en Catalunya, si la variedad tiene ya un nombre local es que lleva suficiente tiempo como para ser considerada tradicional de la zona. Así, a la Pedro Ximénez en el Priorat (Poboleda) se la llama Ximenis, al tempranillo Ull de llebre en todas partes, a la monastrell se la llama mataró en Alella... Incluso las clásicas tienen nombres muy locales,como por ejemplo la xarel·lo,que se llama pansal o cartoixà al sur (porque la traían los monjes cartujos), y pansa blanca en Alella... La viña es viajera,pero en el momento de reconocer una tipicidad concreta -el momento de crear la DO- debe establecerse alguna clase de parámetro para el entendimiento, ya que de lo contrario no hay norma posible. Y pasa lo que pasa, que se crea un caldillo en el que los gérmenes que lo contaminan todo se mueven como peces en el agua.

      Es un debate largo,pero hay que definir. Por supuesto,la primera reacción ante la idea de otro siempre es negativa, pero al menos genera debate.

      Gracias por leer, un abrazo.

      Jordi

      Eliminar
  2. No puedo estar de acuerdo en el binomio tradicional-nomenclatura local. Más aséptico y menos sentimental sería datar las viñas y establecer un límite de edad; aunque siempre surgiría el problema del límite. En este caso me parece más lógico el método de los viticultores alemanes, para alumbrar la VDP. Otro tema sería el de la aptitud de los terrenos. Tanto La Rioja, como Ribera del Duero, tienen sendos estudios sobre ello, semejante a la clasificación de 1855 en Burdeos; pero algunas bodegas de prestigio tiemblan, ante la osibilidad de su publicación, por la repercusión en su vinos. Tampoco comparto el orgullo, quizás chauvinisme, por los vinos "nuestros", en el mejor de los casos sería un paternalismo exacerbado. No estoy dispuesto a beberme las airenes, o los cencibeles (tempranillos) atufados de SO2, corregidos de acidez, sobremadurados, maderizados, sobreextraidos y homogeneizados con LSA, por el simple hecho de que sean manchegos. De las DO's, mejor no empiezo el melón que igual me envían a las FSE (Fuerzas de Seguridad del Estado). Si estimas mala la situación de Catalunya, "no te arriendo las ganancias" si la comparas con La Meseta Sur. Desde aquí, Catalunya nos parece un vergel en alternativas y concienciación creciente. Todo esto dicho sin papanatismos, esnobismos, ni mímesis. Un abrazo. Julio

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Eso es lo que siempre hemos pretendido, que se genere debate y alternativas. También me parece bien datar la antigüedad de una variedad en un lugar, pero documentalmente, no datando las viñaa actuales, ya que eso se presta a interpretaciones torticeras e interesadas.
      Hay que tener cuidado también con lo del terreno idóneo, por la misma razón: aquí se lleva hablando de la perfecta adaptación del cabernet más de 40 años, para que ahora todos digan que nunca se adaptó bien. Así que tampoco es fiable por estar siempre contaminada por intereses. Respecto a los nombres, es cierto que se produce alguna adaptacion ahora (el diccionario catalán, el termcat, recoge sirà como entrada aceptada), pero hay también una base històrica y documental (diccionario ampelonímico de Xavier Favà) que permite este trabajo en Catalunya. Cuando Proponemos esas vias basadas en la documentacion es porque ya sabemos qué pasa si se deja volar libre la imaginación, al menis en Catalunya.

      Lo de hacer el vino que toca en cada lugar es de pura lògica: lo que se debe regular desde los estamentos es la calidad mínima y los procesos legales para hacer vino: pero como dices, ahí entran las DO y los tiempos no estàn como para.adentrarse en la subversión, como se decía en épocas preconstitucionales.

      Un abrazo

      Jordi

      Eliminar