Lectors

viernes, 28 de febrero de 2014

RAONS PER (NO) COMPRAR

Tots els que ens hem vist abocats a escoltar els arguments d’un venedor de vins, en general, tard o d’hora no hem pogut reprimir un badall d’avorriment. L’argumentari es construeix normalment des del celler, i és repetit tants cops com calgui per tornar amb el màxim de visites productives al cap del dia.

No deu ser fàcil. Creure en el que has d’explicar per vendre sovint és difícil, i és que la distribució de vins és, molt més que en altres col·lectius, un acte de fe, de confiança cega en el celler al qual se li fa la feina comercial escampant el seu producte pels establiments de restauració i venda al detall.

És un acte de confiança pel fet que una collita no és mai igual que la següent, i tampoc les persones o la seva situació són les mateixes. Tots aquests factors influeixen en la regularitat d’un vi en el mercat. De vegades els canvis obeeixen a que la collita no possibilita aquesta regularitat si no es recorre a cupatges concrets, atès que les condicions de l’anyada anterior no s’han repetit en absolut: llavors es busquen solucions que, lluny d’aconseguir l’efecte desitjat, posen al distribuïdor en un problema que probablement hagi d’amagar tant com pugui.
 

Aquesta circumstància, tant com sovint el desconeixement del producte per part del venedor, fa que algunes cantarelles s’hagin repetit a bastament durant molts anys, i que alguns significats hagin estat maltractats per voler vendre una caixa. Tot això no ha creat el problema de fons, que venia dels cellers; i que rau en la deriva que hi ha des dels inicis, en els quals era una virtut del producte l’ús de varietats franceses globalitzades en el seu cupatge, fins avui, que cal una petita disculpa per fer-les servir, o fins i tot una omissió d’aquestes varietats en el cupatge si els percentatges són petits.

Què ha passat, doncs? Ja no s’escolta allò de “al nostre microclima la cabernet sauvignon s’ha adaptat perfectament, perquè ens entra la marinada de nit i refresca l’ambient, i això va molt bé a les varietats de cicle vegetatiu llarg que venen d’altres climes”... Tampoc s’escolta tant allò de l’expressió del “terroir”, tot i que alguns la fan servir en la seva accepció catalana, fins i tot treballant en biodinàmica i amb vins naturals, però amb varietats franceses (?????)...

Perquè aquí el terroir havia sigut sempre una altra cosa, i per a molts encara ho és. El terroir ha servit per vendre molt, perquè és un mot francès que té molta tirada. Però el terroir català era sempre diferent; aquí aquesta qüestió afecta al sòl, d’una banda, i de l’altra al sol, al vent, als núvols i a la pluja i la neu. 

L’adaptació catalana d’aquest concepte em recorda a la Senyora Richards, quan li diu al Basil Fawlty que no es veu el mar des de la finestra de l’habitació: portant-la a la finestra, li diu “què no el veu, el mar? És allò que hi ha entre el cel i la terra”.  



Com el mar per a la Senyora Richards, per a molts cellers catalans la vinya, dins el concepte “terroir”, només era allò que hi ha entre el cel i la terra, un accident; no importava que fos la que toca o no toca: podia ser garnatxa, zinfandel, pinot gris o gewürztraminer. Qualsevol d’elles, en el moment de redactar l’argumentari del celler, captaria l’essència del “terroir”, posem per cas, de la Finca Gratamamella, per exemple. I el distribuïdor-venedor de Finca Gratamamella repetiria com un lloro la frase quan en parlés a un client del nou producte.
El problema és que treballàvem amb material prestat: de tot això hi ha poca cosa que ens pertanyi, i el que podríem considerar que és nostre era trepitjat com la part que cal amagar perquè no ven. Però el que passava és que els arguments adients que es fan servir ara no se sabia com vendre’ls; per això no havien tingut cap oportunitat fins no fa gaire perquè mai havia estat prou “chic” com per “épater les bourgeois”. Des de França ens han arribat tres coses que han estat clau:

Ens han prestat les varietats, o més aviat les hem comprat;


Ens han prestat l’estil de venda, però amb la particularitat que quan un Château bordelès parla de terroir ho fa amb tot el sentit, atès que les varietats li pertanyen; mentre que aquí encara es pot escoltar alguns elaboradors que pretenen captar el terroir de la Conca amb un Chenin Blanc, o bé, amb l’ajut de la reportera en teoria qualificada, dir fins i tot a la TV que han volgut oferir als consumidors el terroir de la Terra Alta amb un Cabernet Sauvignon 100%;

Ens han prestat el posat, el vocabulari, i fins i tot ens han venut la fusta per envellir el vi; la majoria dels cellers fan servir molt poc el roure americà o centreeuropeu, atès que el bo és el francès d’Alliers o de Nevers.


Les raons per (no) comprar van canviant, com es veu: però quan un servidor havia d’atendre els venedors, em venien al cap sempre que escoltava l’ús dels mateixos recursos. Terroir, Cabernet, Merlot, adaptació perfecta, contrast tèrmic dia-nit, marinada, sòl, sol, taula de selecció a la mateixa vinya, etc... Era esgotador. La conclusió, cada dia, era la mateixa: s’esforcen en fer tots el mateix i pretenen fonamentar la diferència en els mateixos arguments. I no se n’adonen que el receptor rep sempre les mateixes raons al voltant dels mateixos productes, amb les quals, mitjançant un mètode tan curiós com inversemblant, intenten diferenciar-se uns dels altres.

No ho entenia gaire; era l’escenificació d’un absurd que hauria fet les delícies de Berlanga. Alguns venedors em recordaven a López Vázquez en La Colmena, quan vol entabanar a un amic per anar de putes i que les pagui ell, i quan en arribar totes elles estan fent-li la pilota al client nou li diu, “Pero qué las da!!!! Qué las da!!!“


Potser per això ens vam llançar a fer La Guia; per donar arguments diferents als cellers a l’hora de construir el relat dels seus productes. Si per a alguns hem servit d’alguna cosa, potser l’esforç pagarà la pena.

miércoles, 26 de febrero de 2014

Defineix Qualitat


És una pregunta que em van fer ahir, al voltant d’una taula, amb companys.

Qualitat és allò que com a productor no vols negociar d’un producte qualsevol. Val també per les persones, evidentment. Tots produïm alguna cosa, tots negociem amb el mercat que ens pertoca. Però la qualitat del producte que facis serà directament proporcional a la quantitat d’identitat que hagis cedit a un concepte aliè a la qualitat mateixa, és a dir, els diners que vulguis guanyar amb aquell producte. Si vas restant característiques al producte potser penses, pel camí, que n’estàs afegint unes altres, però no seran les seves pròpies, és clar.

Quina és la seva qualitat, llavors? En el cas d’un vi, té bon gust? Passa bé? Està bo? Emociona?

Jo ja no ho sé del cert. Dubto prou com per adonar-me que l'eina que hem construit en sis anys ens ha passat per sobre, i per tant confio en el nostre mètode de tast i valoració a cegues per determinar de la manera més acurada possible la qualitat d’un vi segons el parer de tot l’equip. Puc tenir les meves idees, però pel que fa a la definició positiva de la qualitat d’una ampolla de vi, que és el que em tocarà fer un altre cop ben aviat, em mullo quan crec que la té, i els continguts són senzills.

Quan algú busca vendes, pot fer-ho amb o sense la coherència que demana el seny més elemental. Si un vol un producte que tothom accepti, avui en dia la solució és el sucre: per això hi ha molts caves que enlloc de dir Brut Nature hauria de dir Brut, perquè estan buscant un perfil molt més accessible. No està malament com a estratègia, fins i tot la defenso: són els brut nature de 2,90 grams / litre de vi. Això compromet la qualitat del producte? La intrínseca sí, la gustativa no necessàriament. A l’hora de valorar la que més convé, a cadascú li correspon la tria.

En els vins tranquils passa semblant, tot i que no s’afegeix sucre més que en comptades ocasions que és millor no comentar. Encara hi ha una mena de percepció cateta de la qualitat lligada a l’idioma; si el mot que cal per explicar el producte, en algun moment, s’ha de dir o es pot dir en francès, llavors és que té qualitat.




Però un vi que no negocia amb el mercat, que no està buscant l’oportunitat amb la moda -com per exemple, fan molts vins naturals-, té una qualitat que pot transcendir la que percep tothom, la purament gustativa. Els que més qualitat tenen, per mi, són els que recuperen conceptes oblidats per la dèria de sorprendre constantment al consumidor amb noms exòtics o latinajos que ja expliquen les seves intencions abans d’obrir-los; són els que volen acollonir pagesos, són els que parlen d’un passat trepitjat per una modernitat provinciana i queca, que para atenció sobre tot quan els mots que escolta sonen francès.

Com deia en el post anterior, la percepció de tot el contrari a la qualitat és fer la pilota sense aturador al client que ha comprat un anunci al mitjà on un treballa. No té qualitat parlar només de percepcions, ni tampoc no transmetre-li al consumidor que hi ha alguna cosa més que el seu gaudi. Encara té menys qualitat no fer-li entendre que té una responsabilitat en el tancament del cercle per tal que es pugui tornar a començar, i que la seva tria condiciona un tipus de territori o un altre.

La qualitat d’un vi, en definitiva, rau en tot allò que un vi  no negocia amb qui se’l beu, i en saber transmetre-ho al consumidor. I sí, és una percepció individual, però des del primer moment en que es reconeix ja no es perd mai més.

Hi ha, però, qui diu que la qüestió és que el vi sigui bo i que això és tot el que importa: gairebé tots els concursos del món treballen amb aquesta premissa, sobre tot si fan servir la fitxa OIV internacional, que només analitza el vi des del punt de vista hedònic. Què us aporta que algú descrigui un vi amb paraules embastades amb fil d’or, però impossibles d’entendre? I que ho faci amb metàfores, com ara que un vi té arrugues? Aquest algú, ha jutjat només això, el fet que li ha agradat? O hi ha alguna cosa més que no ens ha explicat?




Hi ha més responsabilitat en el fet de prescriure: alguns, però, se la prenen com si fessin una cervesa a la tarda, després de sortir de la feina. Tot i que hi ha la responsabilitat de transmetre les necessitats del territori al consumidor per tal que es comuniquin i tanquin l’imprescindible circuit de diners que cal per tal que el país rutlli. I això no s’aconsegueix amb la fitxa OIV internacional, ni mirant cada ampolla només des que surt del celler fins que arriba al client; ni ometent els judicis sobre la necessitat d’utilitzar varietats franceses per fer vi a Catalunya, ni exercint un respecte exquisit per tots els que fan la puta i la ramoneta en benefici propi, més que treballar, en aquest sector del vi.

Construeix alguna cosa anar fent notes de tast per buscar anuncis amb els quals mantenir el pressupost de qualsevol revista? S’avança cap a qualsevol lloc fent això? Genera cap debat que propiciï un canvi?

Potser tot això no passa només en el sector del vi. Extrapolin tot el que vulguin a qualsevol altra disciplina. A disposar.

jueves, 20 de febrero de 2014

QUIERO QUE NOS HAGAN MÁS LA PELOTA



A veces, hasta las películas malas y ñoñas tienen una frase que pasa a la historia. Ésta es de Pretty woman, probablemente es la única que todo el mundo recuerda de esa película, ya que el resto es una historia rosa bastante olvidable.



O no. Para el tema que da pie a este post, no sé si estas historias muy poco comunes de final feliz y música de violines son las únicas que se deben tener en cuenta. La frase de Richard Gere la podría decir cualquier bodega al poner un anuncio en cualquier medio del vino en el estado español, ya que lo que se lleva es eso: ir humedeciendo la lengua para dar lametazos sin tregua en busca de un anunciante más. La diferencia es que no será necesario que la bodega esté dispuesta a gastar una cantidad escandalosa de dinero.

Las notas de cata, los reportajes de bodega, muchas entrevistas, finalmente, son sólo moneda de cambio para asegurar la contratación; cuando lo digo así es porque sé de qué hablo, después de tres años y doce números del Especial Vinos La Vanguardia. Desde entonces, sin embargo, ha habido una crisis que ha acentuado el tono pelotillero y lametón de muchas notas de cata, hasta el punto que leer tres o cuatro seguidas, aunque sean de diferentes autores, empalaga sólo de imaginar el azúcar necesario para hacer semejante pastel. Como ejemplo, aunque esté en catalán (quizá la concentración de peloteo en los medios relativos al vino en Catalunya es incluso más exagerada), quizá sirva esta nota de un clásico de tres foráneas globalizadas.

“ja es veu que es tracta d'un vi de col·lecció, una d'aquelles joies que agrada ensenyar al cunyat entès en vins (per fer-li enveja) i per a les quals costa trobar el moment d'agafar el llevataps. És un vi de color roig intens, amb el voraviu de robí, tot i que afinat i matisat pel pas dels anys. A les aromes hi ha tota l'elegància i la complexitat dels millors vins de château bordelesos, i alhora un punt de maduresa que només aporta el clima més càlid del Mediterrani: fruita vermella, torrat lleu, espècies: clau, vainilla, un punt lacti. A la boca és tot finor, entra com la seda, i s'eixampla al paladar fins emplenar tota la boca de sensacions plaents: és totalment rodó i vellutat, i alhora fresc i elegant. I si teniu la sort o el caprici d'accedir a una ampolla, no trigueu gaire a obrir-la, que als millors moments no se'ls ha de fer esperar.”

Como este, tantos ejemplos como se quieran encontrar. Costará, fuera de las Guías, encontrar un criterio propio sobre un vino, o por ser más exacto, exhaustivamente sincero. Se escenifica una especie de correspondencia entre las necesidades de la urgencia financiera y las posibilidades de ejercer alguna actividad seria y fiable, con evidente merma para la última.

Cómo hablar de globalización en la viña si tu cliente hace vinos de cabernet sauvignon? Cómo cuestionar la vendimia mecanizada sin selección, en el caso que te pague media página, siempre descaradamente contigua a la nota de cata zalamera? Cómo escribir, en definitiva, lo que uno piensa de un vino si el director del medio no quiere ni oír hablar del tema por el hecho de que pondrá en peligro la viabilidad de la revista? Cómo sobrevivir, en definitiva, ejerciendo la estrictamente elemental libertad de expresión?

En todo este entorno, se podría pensar que alguien quisiera hacer la apuesta para conseguir más tirada, audiencia o clics, por medio del recurso coherente de añadir credibilidad y criterio a su medio por ejercer esa libertad de expresión.

Pero no. Desgraciadamente esa lista está desierta.

Sin embargo, seamos optimistas: de momento no. Nadie se atreve a dar ese paso para diferenciarse de los demás. Hasta que llegue alguien que se atreva, hay quien es más sutil en esas notas, hay quien se pasa con el jabón como el ejemplo concreto, pero todos están en una línea parecida.

No obstante, está claro qué diría cualquier profesional del vino, de esos que escriben súper notas de cata patateras y babosas, si detectara una actitud similar en algún otro contexto o sector: que no es creíble. Y es que otro de los pecados de este sector es una especie de autoindulgencia que les permite afirmar que su caso es diferente. No se sabe nunca en qué, pero diferente; porque cuando preguntas te hablan de pagar las facturas, vivir, y todas esas cosas que los demás, no sé por qué, no estamos obligados a hacer ¿Han pasado por una zona de abducción extraterrestre? ¿Están permanentemente instalados en la esfera de la confusión?

¿O quizá aspiran a insultar la inteligencia de cualquier persona coherente?

Me inclino por la última opción; sobre todo porque las razones para justificarse, las escasas veces que alguien las pide, son tópicos que ya constan entre los más recurridos de la historia: “si lo escribí es porque realmente lo pensaba”, o bien “yo solo escribo de lo bueno, porque publicar lo malo no aporta nunca nada”. Eso cuando no dicen directamente que “criticar arruga”. No tiene nada que ver que hayas escrito la nota de cata después de que te inviten a comer y te pongan publicidad en tu medio. Nada de nada, nunca.

Colaborar con este panorama desde una publicación independiente que no acepta publicidad es algo imposible de conciliar con una línea de conducta basada en un criterio consecuente. Por eso no nos veréis escribir en ningún medio; porque tiraríamos a la basura seis años de trayectoria por un plato de lentejas, que es la paga habitual en este sector.

Así que las bodegas ya saben lo que pueden hacer, en adelante, cuando vayan a contratar publicidad:

Háganme más la pelota. Mucho más.

Y cuando se cansen de oírlo, pueden incluso pedir un relevo:

A mí no, a ella.

Y seguirán...