Tots els que ens hem vist abocats a escoltar els arguments
d’un venedor de vins, en general, tard o d’hora no hem pogut reprimir un badall
d’avorriment. L’argumentari es construeix normalment des del celler, i és
repetit tants cops com calgui per tornar amb el màxim de visites productives al
cap del dia.
No deu ser fàcil. Creure en el que has d’explicar per vendre
sovint és difícil, i és que la distribució de vins és, molt més que en altres
col·lectius, un acte de fe, de confiança cega en el celler al qual se li fa la
feina comercial escampant el seu producte pels establiments de restauració i
venda al detall.
És un acte de confiança pel fet que una collita no és mai
igual que la següent, i tampoc les persones o la seva situació són les
mateixes. Tots aquests factors influeixen en la regularitat d’un vi en el
mercat. De vegades els canvis obeeixen a que la collita no possibilita aquesta
regularitat si no es recorre a cupatges concrets, atès que les condicions de
l’anyada anterior no s’han repetit en absolut: llavors es busquen solucions
que, lluny d’aconseguir l’efecte desitjat, posen al distribuïdor en un problema
que probablement hagi d’amagar tant com pugui.
Aquesta circumstància, tant com sovint el desconeixement del
producte per part del venedor, fa que algunes cantarelles s’hagin repetit a
bastament durant molts anys, i que alguns significats hagin estat maltractats
per voler vendre una caixa. Tot això no ha creat el problema de fons, que venia
dels cellers; i que rau en la deriva que hi ha des dels inicis, en els quals
era una virtut del producte l’ús de varietats franceses globalitzades en el seu
cupatge, fins avui, que cal una petita disculpa per fer-les servir, o fins i
tot una omissió d’aquestes varietats en el cupatge si els percentatges són
petits.
Què ha passat, doncs? Ja no s’escolta allò de “al nostre
microclima la cabernet sauvignon s’ha adaptat perfectament, perquè ens entra la
marinada de nit i refresca l’ambient, i això va molt bé a les varietats de
cicle vegetatiu llarg que venen d’altres climes”... Tampoc s’escolta tant allò
de l’expressió del “terroir”, tot i que alguns la fan servir en la seva
accepció catalana, fins i tot treballant en biodinàmica i amb vins naturals,
però amb varietats franceses (?????)...
Perquè aquí el terroir havia sigut sempre una altra cosa, i
per a molts encara ho és. El terroir ha servit per vendre molt, perquè és un
mot francès que té molta tirada. Però el terroir català era sempre diferent;
aquí aquesta qüestió afecta al sòl, d’una banda, i de l’altra al sol, al vent,
als núvols i a la pluja i la neu.
L’adaptació catalana d’aquest concepte em
recorda a la Senyora Richards, quan li diu al Basil Fawlty que no es veu el mar
des de la finestra de l’habitació: portant-la a la finestra, li diu “què no el
veu, el mar? És allò que hi ha entre el cel i la terra”.
Com el mar per a la Senyora Richards, per a molts cellers catalans la vinya, dins el concepte “terroir”, només era allò que hi ha entre el cel i la terra, un accident; no importava que fos la que toca o no toca: podia ser garnatxa,
zinfandel, pinot gris o gewürztraminer. Qualsevol d’elles, en el moment de
redactar l’argumentari del celler, captaria l’essència del “terroir”, posem per
cas, de la Finca Gratamamella, per exemple. I el distribuïdor-venedor de Finca
Gratamamella repetiria com un lloro la frase quan en parlés a un client del nou
producte.
El problema és que treballàvem amb material prestat: de tot
això hi ha poca cosa que ens pertanyi, i el que podríem considerar que és
nostre era trepitjat com la part que cal amagar perquè no ven. Però el que
passava és que els arguments adients que es fan servir ara no se sabia com
vendre’ls; per això no havien tingut cap oportunitat fins no fa gaire perquè
mai havia estat prou “chic” com per “épater les bourgeois”. Des de França ens
han arribat tres coses que han estat clau:
Ens han prestat les varietats, o
més aviat les hem comprat;
Ens han prestat l’estil de venda,
però amb la particularitat que quan un Château bordelès parla de terroir ho fa
amb tot el sentit, atès que les varietats li pertanyen; mentre que aquí encara es pot
escoltar alguns elaboradors que pretenen captar el terroir de la Conca amb un Chenin Blanc, o bé, amb l’ajut de la reportera en teoria
qualificada, dir fins i tot a la TV que han volgut oferir als consumidors el terroir de la Terra
Alta amb un Cabernet Sauvignon 100%;
Ens han prestat el posat, el
vocabulari, i fins i tot ens han venut la fusta per envellir el vi; la majoria
dels cellers fan servir molt poc el
roure americà o centreeuropeu, atès que el bo és el francès d’Alliers o de
Nevers.
Les raons per (no) comprar van canviant, com es veu: però quan un servidor havia d’atendre
els venedors, em venien al cap sempre que escoltava l’ús dels mateixos
recursos. Terroir, Cabernet, Merlot, adaptació perfecta, contrast tèrmic
dia-nit, marinada, sòl, sol, taula de selecció a la mateixa vinya, etc... Era
esgotador. La conclusió, cada dia, era la mateixa: s’esforcen en fer tots el
mateix i pretenen fonamentar la diferència en els mateixos arguments. I no se
n’adonen que el receptor rep sempre les mateixes raons al voltant dels mateixos
productes, amb les quals, mitjançant un mètode tan curiós com inversemblant,
intenten diferenciar-se uns dels altres.
No ho entenia gaire; era l’escenificació d’un absurd que
hauria fet les delícies de Berlanga. Alguns venedors em recordaven a López
Vázquez en La Colmena, quan vol entabanar a un amic per anar de putes i que les pagui ell, i quan en
arribar totes elles estan fent-li la pilota al client nou li diu, “Pero qué las da!!!! Qué las da!!!“
Potser per això ens vam llançar a fer La Guia; per donar
arguments diferents als cellers a l’hora de construir el relat dels seus
productes. Si per a alguns hem servit d’alguna cosa, potser l’esforç
pagarà la pena.
No hay comentarios:
Publicar un comentario