Lectors

miércoles, 26 de febrero de 2014

Defineix Qualitat


És una pregunta que em van fer ahir, al voltant d’una taula, amb companys.

Qualitat és allò que com a productor no vols negociar d’un producte qualsevol. Val també per les persones, evidentment. Tots produïm alguna cosa, tots negociem amb el mercat que ens pertoca. Però la qualitat del producte que facis serà directament proporcional a la quantitat d’identitat que hagis cedit a un concepte aliè a la qualitat mateixa, és a dir, els diners que vulguis guanyar amb aquell producte. Si vas restant característiques al producte potser penses, pel camí, que n’estàs afegint unes altres, però no seran les seves pròpies, és clar.

Quina és la seva qualitat, llavors? En el cas d’un vi, té bon gust? Passa bé? Està bo? Emociona?

Jo ja no ho sé del cert. Dubto prou com per adonar-me que l'eina que hem construit en sis anys ens ha passat per sobre, i per tant confio en el nostre mètode de tast i valoració a cegues per determinar de la manera més acurada possible la qualitat d’un vi segons el parer de tot l’equip. Puc tenir les meves idees, però pel que fa a la definició positiva de la qualitat d’una ampolla de vi, que és el que em tocarà fer un altre cop ben aviat, em mullo quan crec que la té, i els continguts són senzills.

Quan algú busca vendes, pot fer-ho amb o sense la coherència que demana el seny més elemental. Si un vol un producte que tothom accepti, avui en dia la solució és el sucre: per això hi ha molts caves que enlloc de dir Brut Nature hauria de dir Brut, perquè estan buscant un perfil molt més accessible. No està malament com a estratègia, fins i tot la defenso: són els brut nature de 2,90 grams / litre de vi. Això compromet la qualitat del producte? La intrínseca sí, la gustativa no necessàriament. A l’hora de valorar la que més convé, a cadascú li correspon la tria.

En els vins tranquils passa semblant, tot i que no s’afegeix sucre més que en comptades ocasions que és millor no comentar. Encara hi ha una mena de percepció cateta de la qualitat lligada a l’idioma; si el mot que cal per explicar el producte, en algun moment, s’ha de dir o es pot dir en francès, llavors és que té qualitat.




Però un vi que no negocia amb el mercat, que no està buscant l’oportunitat amb la moda -com per exemple, fan molts vins naturals-, té una qualitat que pot transcendir la que percep tothom, la purament gustativa. Els que més qualitat tenen, per mi, són els que recuperen conceptes oblidats per la dèria de sorprendre constantment al consumidor amb noms exòtics o latinajos que ja expliquen les seves intencions abans d’obrir-los; són els que volen acollonir pagesos, són els que parlen d’un passat trepitjat per una modernitat provinciana i queca, que para atenció sobre tot quan els mots que escolta sonen francès.

Com deia en el post anterior, la percepció de tot el contrari a la qualitat és fer la pilota sense aturador al client que ha comprat un anunci al mitjà on un treballa. No té qualitat parlar només de percepcions, ni tampoc no transmetre-li al consumidor que hi ha alguna cosa més que el seu gaudi. Encara té menys qualitat no fer-li entendre que té una responsabilitat en el tancament del cercle per tal que es pugui tornar a començar, i que la seva tria condiciona un tipus de territori o un altre.

La qualitat d’un vi, en definitiva, rau en tot allò que un vi  no negocia amb qui se’l beu, i en saber transmetre-ho al consumidor. I sí, és una percepció individual, però des del primer moment en que es reconeix ja no es perd mai més.

Hi ha, però, qui diu que la qüestió és que el vi sigui bo i que això és tot el que importa: gairebé tots els concursos del món treballen amb aquesta premissa, sobre tot si fan servir la fitxa OIV internacional, que només analitza el vi des del punt de vista hedònic. Què us aporta que algú descrigui un vi amb paraules embastades amb fil d’or, però impossibles d’entendre? I que ho faci amb metàfores, com ara que un vi té arrugues? Aquest algú, ha jutjat només això, el fet que li ha agradat? O hi ha alguna cosa més que no ens ha explicat?




Hi ha més responsabilitat en el fet de prescriure: alguns, però, se la prenen com si fessin una cervesa a la tarda, després de sortir de la feina. Tot i que hi ha la responsabilitat de transmetre les necessitats del territori al consumidor per tal que es comuniquin i tanquin l’imprescindible circuit de diners que cal per tal que el país rutlli. I això no s’aconsegueix amb la fitxa OIV internacional, ni mirant cada ampolla només des que surt del celler fins que arriba al client; ni ometent els judicis sobre la necessitat d’utilitzar varietats franceses per fer vi a Catalunya, ni exercint un respecte exquisit per tots els que fan la puta i la ramoneta en benefici propi, més que treballar, en aquest sector del vi.

Construeix alguna cosa anar fent notes de tast per buscar anuncis amb els quals mantenir el pressupost de qualsevol revista? S’avança cap a qualsevol lloc fent això? Genera cap debat que propiciï un canvi?

Potser tot això no passa només en el sector del vi. Extrapolin tot el que vulguin a qualsevol altra disciplina. A disposar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario