Lectors

sábado, 12 de septiembre de 2015

GVC2016: Millores


És el que hem copsat en els 1365 vins tastats per la nova edició de La Guia de Vins de Catalunya.

Sí, millores. Però des del nostre punt de vista, en molts casos no és prou. Són aquells en els quals els canvis no havien de produir-se en la qualitat sinó potser en la essència i en el concepte que rau en el mateix producte. Per nosaltres, quan la millora és purament tècnica i no conceptual, només és això: una millora tècnica que no canvia gaire les coses.

Per avançar alguna cosa bàsica, no entenem gaire el vici de posar a dintre d’una ampolla un munt de varietats arreplegades. De vegades sembla com si, en acabar el cupatge, aparegués algú dient que té per un racó una galleda amb zinfandel, i que atès que ja n’hi ha cinc raïms diferents a dintre, un més mai no farà nosa... Són vins que pretenen valer per a totes les circumstàncies, però tenen la particularitat de no tenir cap mena de personalitat per a cap d’elles. Cal afegir, a més, la dificultat de repetir el resultat, en el cas que s’hagi encertat amb el cupatge, perquè les varietats aniran cadascuna per la seva banda la següent collita, inclosa la galleda d’última hora. Recomanem als productors, doncs, no només aquí sinó també al text que sortirà a La Guia al novembre, una mica més de seny per fer les coses d’una manera més propera a l’origen.

En concret, ens han arribat 1365 ampolles, doncs. Repartides de la següent manera:

DO Alella: 37
DO Catalunya: 72
DO Cava: 303
DO Conca de Barberà: 48
DO Costers del Segre: 35
DO Empordà: 173
DO Montsant: 120
DO Penedès: 237
DO Pla de Bages: 30
DOQ Priorat: 124
DO Tarragona: 20
DO Terra Alta: 131
Vins sense DO: 35

Distribuïts de manera desigual entre totes les DO, a la festa de presentació enguany podran venir 112 cellers amb un total de 281 vins.

La notícia és que no s’atura l’I+D, que segueix la recerca de l’excel·lència, però sobre tot és una altra: per sorprendre al client els cellers que fan aquest I+D recorren sobre tot a nous tipus de vinificació al celler, respectant al màxim la qualitat i identitat de la matèria prima. És encoratjador veure com els cellers reinterpreten la novetat en una via diametralment oposada a la drecera que en un passat no massa llunyà era moneda de canvi: oferir diferència al consumidor per mitjà de l’exotisme varietal, pràctica que sotmet al territori a la condició de fàbrica, al canvi freqüent dels ceps per tal de produir allò que pot causar aquest efecte.

Ara sembla que la tendència és un altre: per fi es vol construir alguna cosa més que un compte d’explotació ben farcit per pagar moooooltes factures, tantes com es puguin posar a càrrec de l’empresa; tot i que aquesta és la pràctica més estesa encara, evidentment. Mirem que aquesta nova tendència hagi vingut per quedar-se, perquè afegeix valor a les varietats autòctones, i amb això, com a mínim, hi ha la possibilitat de que el vi català tingui una imatge nítida i definida davant el consumidor.

Pel que hem tastat enguany, hi ha cada cop més cellers que van per aquest camí. I si és possible, vol dir que es por fer, i que les excuses per no fer no són cap altra cosa que paper mullat. Per això els cupatges de quatre o més varietats ja estan tan fora de lloc com els que barregen most de ceps de tot arreu simplement perquè el vi és líquid i físicament s’ho deixa fer, o per la sospita de que es complementaran be i faran un beuratge agradable. Això ja no és prou, perquè el mercat ja demana una mica de coherència, no només que sigui agradable a la llengua. Resumint, que a França ningú barrejaria chardonnay amb garnatxa  blanca (Borgonya i Rosselló a dins d’una sola ampolla?), o garnatxa blanca amb sauvignon blanc o chenin blanc (Rosselló i Loire?)...

És particularment estrany que després es digui que el consumidor no té prou cultura del vi: perquè des del punt de vista de la cultura del vi, com s’explica un producte que ho barreja tot sense mirar d’on ve ni si s’escau fer-ho perquè culturalment no tenen res a veure?

Encara hi ha feina, és evident, tot el que hem fet és començar...




martes, 5 de mayo de 2015

DESAVINENCES


Aquest text es publica per tal que quedi clar quines són “les desavinences” que hi ha hagut entre els impulsors de l’Escola d’Estiu del Vi Català. Vagi per endavant que aquestes desavinences no tenen res a veure amb els Srs. Roset i Àrboles, membres del nou equip de continguts amb els quals no tenim cap mena d’entrebanc, ans al contrari.
Les raons, una per una, són aquestes:

1-      El Miguel Figini acabava de concloure la seva etapa al Disset Graus. Per aquesta raó va rebre un encàrrec de La Guia de Vins de Catalunya per comercialitzar la publicitat que a partir de la propera edició incorporarà. Era una oferta d’amic a amic, amb voluntat d’ajudar. Vam acceptar les seves condicions pel que fa a les comissions sense canviar una coma, i vam esperar resultats: però només es van concretar els contractes que ja havíem engegat nosaltres. Ell no va fer ni una sola trucada en tres setmanes, a cap dels 270 cellers participants a l’edició 2015.

2-      La raó per la qual això va ser així és que va decidir pel seu compte que posava en marxa la segona edició de l’Escola del Vi Català. Comptava amb nosaltres per fer-ho, deia. Ens va fer la proposta ampliant els continguts, que havíem de consensuar. La proposta de que hi hagués varietats foranes en el temari va ser nostra, tant com ho era -íntegrament- el temari de l’any passat. Però li vam recordar que tenia un encàrrec acceptat prèviament. Va ser llavors quan va dir que hauríem d’assumir que durant el mes d’abril no hi hauria cap mena de gestió relativa a la publicitat de La Guia, atès que ell havia de vendre les places de l’Escola. S’havia fet el seu propi calendari sense consultar-nos.

3-      La proposta de col·laboració que ens va enviar, però, va ser el detonant de tot plegat. Es tractava d’un document on es deia explícitament que passàvem a ser un més entre els professors de l’Escola, i que en conseqüència la distribució dels rendiments seria la següent: Miguel Figini 90%, Jordi Alcover 5%, Sílvia Naranjo 5%. Val a dir que l’any anterior el repartiment havia estat igualitari després de pagar les despeses generals, de les quals òbviament s’encarregava Figini en la nova edició.

4-      La raó de fons és que el Sr. Figini no sap delegar. Ha de fer-ho tot ell, i si no ho ha fet ell, ho ha de repassar per estar segur que la feina està ben feta. I sempre hi retoca alguna coseta que no estava bé. Som molt grans per jugar a aquest joc, la veritat. Tot i així, aquest argument li servia per fer un sil·logisme molt feble:
a.       Jo no sé delegar i absorbeixo tota la feina perquè no me’n refio de la feina dels altres.
b.       Si no sé delegar no us deixaré fer res.
c.       Per tant, és millor que m’emporti el 90% ja d’entrada.

5-      No estem acostumats a la usura ni als arguments baratos. No estem acostumats a que ens vulguin robar a punta de navalla. Li vam contestar que no ens semblava correcte, i que ens ho preníem com la típica negociació del tauró dels negocis que posa un punt de partida molt favorable als seus interessos per tal d’aconseguir l’objectiu; quedar-se amb la part més gran del negoci. Però que tot i així, en pocs dies rebria una contraproposta. La resposta seva, però, ni tan sols va esperar que li contestéssim nosaltres; com que no accepteu els meus termes, millor que cadascú faci la seva escola, i el nom el fem servir tots dos o ningú.

6-      Òbviament, amb aquesta actitud i mentre seguia la inactivitat total en matèria de venda de la publicitat de La Guia, li vam treure el producte i li vam donar a un altre. Però no sense intentar per última vegada que entrés en raó: que posposés l’Escola pel setembre per tal de donar més temps al diàleg i a la reflexió per arribar a un acord viable, i que es concentrés a vendre la nostra publicitat, atès que era un encàrrec anterior que ell havia acceptat. Lluny d’arreglar res amb la conversa, ens va forçar a prendre la decisió de trencar tots els vincles quan va dir la frase màgica: “Para mí esto solo es un negocio”. Per si de cas la frase no era prou barroera, al damunt, tot plegat va en detriment dels nostres interessos, aturant deliberadament la venda del nostre producte. No crec que ningú aguanti que un comercial decideixi quan s’ha de vendre un producte sense comunicar-ho al propietari. Nosaltres tampoc.

7-      Tenim la certesa, tal com ha anat tot plegat, que el moment era estratègic. És públic que en aquestes dates tenim la nova edició de La Guia al damunt, i els tastos ens absorbeixen la part més gran del temps disponible. Per tant, en trencar la col·laboració, Figini podia reaccionar molt més ràpid que nosaltres per fer la seva versió de l’Escola. No donar opció a la negociació, reduir el paper de La Guia -fins i tot a la primera edició-, repetir tantes vegades com calgués que hem de ser un més... Tot encaixa massa bé; de fet, ara té el 100% del negoci, que sembla que és el que volia de bon principi. Nosaltres, però, tenim altres prioritats en aquest moment, i són més importants per nosaltres que l’Escola. No ens dedicarem a fer-ne una, llevat que la oferta sigui molt bona i vingui d’una altra banda.  

Per tant, no es tracta de capmena d’intransigència Però com que segur que corre aquesta versió per alguna banda, és bo que sapigueu la veritat del que ha passat. Tenim tots els documents que proven tot això per mitjà de mails escrits i enviats pel Miguel Figini, i es poden fer públics en qualsevol moment.

La Guia no aguantarà més gent tòxica al voltant seu. N’hi ha hagut massa, i enguany estem depurant tot l’entorn per tal de fer net i treballar com cal. Als professors que composeu el claustre de la nova edició, vagi per endavant la nostra admiració i reconeixement de voler sumar sempre: només us suggereixo que li digueu al Sr. Figini que la docència és docència, que allà on es fa seriosament mai no hi ha un pallasso que l’interrompi fent acudits dolents cada cinc minuts, perquè la gent que paga per sentir a un professor no vol interrupcions innecessàries al mig d’una classe.

En definitiva, nosaltres pensem que en aquest cas estàvem a mans d’una avarícia desmesurada que no ens feia cap bé, a part de permetre’s menysprear gestos previs d’amistat i, el més greu de tot, insultar-nos la intel·ligència.
Malgrat tot, pels docents i pels alumnes, us desitgem que vagi molt bé. Ja sabeu que estem sempre per tot el que necessiteu.

Jordi Alcover – Director – La Guia de Vins de Catalunya

Sílvia Naranjo – Administradora – La Guia de Vins de Catalunya. 

lunes, 13 de abril de 2015

Precaució: Treballs

Ara estem presentant el nostre llibre nou a diferents llocs. D’això se’n diu fer promo, donar-ho a conèixer, demanant ajut a gent de cada lloc al que anem per que, havent llegit el llibre, en parlin de què els ha semblat. No els demanem que ens facin una lloança, sinó que diguin la seva opinió de veritat. I ho fan, perquè tots els que ens ajuden parlen de la nostra defensa aferrissada de les varietats autòctones o tradicionals no com una virtut en sí, però sí com una font de resultats.

Tot això ho fem per que la gent compri el llibre, però qui ens conegui sabrà que el que volem realment no és que el comprin només, sinó que el llegeixin, que ens diguin la seva opinió per tal de millorar-lo a la segona edició quan surti. Ho fem perquè pensem que hi havia una mancança en el món del vi català a l’hora d’accedir-hi: és molt difícil assabentar-se de res sense patir les conseqüències d’un hàbit del sector que explicaré a continuació.

A tot arreu hi ha dos nivells de comunicació: potser més, però bàsicament dos. El primer, el més difós, el més universal, el que fan servir les empreses per vendre, és el de la promoció. No dubto que és necessària, però potser caldria fer-la més intel·ligent, en general, atès que el missatge gairebé sempre és prou estúpid com per insultar la intel·ligència de qualsevol. L’altre nivell és el del coneixement; hi ha sectors que tenen clar que el necessiten, i no només a nivell tècnic sinó teòric i interpretatiu. És molt important gaudir de certa salut argumental per tal que el teu producte sigui creïble, jugui a primera divisió, pugui tenir un preu adient, i a més respecti la seva identitat (històrica o  no) i la transmeti: però també cal certa edat per construir aquesta salut argumental.  

Els sectors joves, doncs, treballen només amb promoció. El vi català és tan jove que no pot tenir encara salut argumental: podem dir que la seva salut argumental està en construcció. En el sector del vi català, la comunicació és promoció, els continguts són promoció, les exigències de qualsevol celler tiren cap a la promoció, i si els seus responsables tenen un llibre a la mà no els importa per a res el contingut, sinó només si surt el nom del propi celler. Si surt, el llibre és fantàstic, i si no surt, el llibre és una merda i l’autor un “gilipollas”: encara que deixi clar en el text que no es pot citar a tots els cellers i que els que no hi són, que no se sentin exclosos. Són tics que es repeteixen prou sovint per establir una norma, cap altre que determinar que el vi català és molt jove, en efecte. I és que després d’intentar fer entendre a tothom, durant set anys, que calen eines de valoració global que no només siguin independents, sinó que a més ho han de semblar a ulls de tothom, cap estructura de cap mena ho ha captat. El repte, doncs, per nosaltres, consisteix a fer el mateix producte a partir d’ara incloent el que volen els cellers: promoció. Ho farem, podeu estar segurs: així demostrarem que és possible ser independent i oferir coneixement amb publicitat a la pròpia publicació.

De tota manera, a dins del sector ens quedarà una assignatura pendent: la distinció entre promoció i coneixement. El coneixement fa fotos de conjunt, aèries, sense photoshop, i treu conclusions analítiques que ajuden a millorar per mitjà de l’autocrítica. La promoció fa fotos parcials i esbiaixades, parlant sempre bé de tot allò que toca, oblidant qualsevol altra marca o zona que no sigui de la que es vol parlar, i aplicant una quantitat de photoshop espectacular. I per tant no genera cap informació que pugui iniciar cap mena de debat.

Amb què us quedeu? Pel curt termini amb la segona, oi? De pas, si ens instal·lem sine die en el curt termini, amb la segona, oi? I llavors on queda el coneixement? Ja l’anem tenint de la mà de la promoció, celler a celler, missatge positiu a missatge positiu, i així ens anirem construint un món de color de rosa on tothom ho farà bé, on tots els productes mereixen un respecte, on tot és opinable perquè depèn del gust de cadascú. 

Coneixement? No, no existeix. El sector el substitueix per promoció i per “cultura del vi”.

martes, 7 de abril de 2015

Ventanas abiertas

Desde que ha empezado el año estamos haciendo que corra el aire fresco.

Es agotador. Parece que hubiera una corriente muy fuerte esperando que abriéramos las ventanas para ponerlo todo patas arriba. Lo que parecía que servía para algo no sirve para nada. Lo que parecía que no servía para nada resulta que tiene cualidades que no esperábamos.

Es agotador. Pero aclara las dudas. Debe ser cosa de haber introducido nuevos parámetros en la actividad. Aclara las dudas, las elimina, saca a la luz a quien se acerca motivado sólo por su propia miseria, te permite depurar tu entorno con más acierto, ser más quirúrgico.

De momento ya van tres catarsis este año. Una, aclarada en los términos básicos mediante una conversación que establece un pacto de respeto mutuo y de no agresión. Las otras dos, conflictos latentes pendientes de resolver desde hacía ya tiempo.

De los conflictos salen muchas veces efectos altamente positivos. Estos tiempos tan ñoños no saben manejarlos, ya que en cuanto hay un enfrentamiento la mayoría de las personas piensa que no puede salir nada bueno de algo así. Discrepo; siempre que sea puramente verbal es productivo, si se quiere pensar al mismo tiempo. Es evidente que el propio pensamiento está sesgado actualmente, pero es interesante analizar la posición de un contrario cuando se opone a la tuya. Ayuda a comprobar tu grado real de diferencia. Y de paso, defines: te pones colorado una vez, y no cien amarillo, que eso hace mucho daño en todo el cuerpo. La mayoría rehuye el choque y lo paga en la salud, a largo plazo, de tanto tragar la mierda ajena. Yo hace tiempo que decidí no hacerlo.

Que corra el aire fresco, pues. Hay que ventilar todas las habitaciones, invitar a gente nueva, aprender de los errores y seguir adelante. Y el que venga, que lo haga con ilusión y ganas de trabajar: si ha de ser con verborrea, recelo, engaño, pereza, incluso con un punto de rabia que raya la envidia, mejor que se pierda en el bosque un rato.




martes, 10 de marzo de 2015

Safareig

Abans als pobles es rentava a mà al safareig públic. És possible, fins i tot, que algú pensi que era un espai de llibertat d’expressió, però massa sovint enverinada per enveges i rancúnies enquistades de fa temps. Els homes, segur, van perdre l’interès, i van fer la frase amb un regust masclista: fer safareig significa parlar malament de tot i de tothom, deixar anar l’amargura en un espai on a ningú més li importava a on anés a parar tot allò.

El temps, però, demostra que qui menysprea una força soterrada s’equivoca. Els safarejos eren llocs on tot es picava, tot es parlava, i totes les misèries de tothom surtíen a la llum sense aturador. Només per treure el porc de dintre, l’amargura o l’enveja mil·lenària i caïnita que tot sovint apareix a la vida de moltes persones.

Ens ha costat parlar directament d’enveja al voltant de La Guia. Tot i que n’érem conscients, no érem partidaris de fer-ho, perquè la reacció de l’envejós, del caïnita, és sempre previsible: ets un prepotent, diu. Ets un cregut, diu. Enveja, jo? De què?, diu. Però no triga gaire en tornar a sortir. La merda sempre sura. Ha sortit ja moltes vegades i sempre ha estat la mateixa persona la que ha deixat sortir el porc que porta a dintre. Encara tenim paciència per aguantar molt més, perquè no per escriure res en resposta a res això s’aturarà. Però responem perquè quedi constància de la raó de tanta enveja, verda, enquistada i cancerosa, malsana i recurrent, incontrolable i sempre a la punta de la llengua: enveja, sempre enveja.

Així que es tracta de fer una anàlisi de la raó de tanta enveja, que ve de molt lluny. De fet, arrenca fa gairebé deu anys, quan treballàvem a La Vanguàrdia. D’un monogràfic especial de vins que inseríem cada tres mesos, la primera notícia que vam tenir de l’opinió del senyor Sr. Francàs va ser que “anava molt bé per eixugar-se el cul”. Ni tan sols ens coneixíem. Val a dir que és la manera habitual de rebre a un nouvingut que té aquest senyor. El que passa és que d’altres accepten la seva vulgaritat, i nosaltres no ho hem fet mai pel fet que no suportem la mediocritat.

Després tot ha estat safareig. Nosaltres hem seguit treballant al marge de les seves mancances intel·lectuals, ignorant no només a ell sinó a uns quants més, conscients de que formaven part del col·lectiu que, posant-se visceralment en contra de La Guia, li afegien credibilitat involuntàriament: si fas una feina crítica és necessari, fins i tot imprescindible, que no tinguis a tothom content.

Poc a poc es va anar girant la truita, i ara el panorama es vol semblar molt més a la nostra proposta de discurs varietal autòcton i llarg termini que no a la pràctica habitual del Sr. Francàs, és a dir fer safareig alhora que la puta i la ramoneta. Això no li ha impedit dir que ell ja hi parlava de varietats autòctones als safarejos, al menys una de cada cinquanta bugades, per tal de pujar al tren a última hora, a corre-cuita i esbufegant mentre treia el fetge per la boca. Quina vergonya.

I va seguir criticant La Guia, vantant-se de fer pública la informació que algú li passa, la que nosaltres destinem als cellers, mai a ell. Aquest celler que li passa la informació suposo que confia en que mai se sàpiga que li reenvia els nostres mails, perquè és un fet directament denunciable. Però endavant amb les atxes, tot s’hi val quan és l’enveja la que et tira de sota el fetge. Hem mirat d’aturar tots aquests comentaris que només fan mal al vi català, composant una imatge precisament de safareig, de puta i ramoneta, a imatge de l’emissor, però no ens hem sortit.

I per què parlem d’enveja? Home, quan un s’ha dedicat tota la vida a fer safareig amb tota la mala llet del món, és normal que el balanç de la feina feta sigui pobre. Mentre no surti ningú que faci alguna cosa de qualitat, tot va bé. Si a més pots anar vantant-te de que entres de puntetes a La Vanguàrdia, encara més. Però les coses mai no duren per sempre.

El 2008-2009 va sortir algú que va fer una Guia de Vins de Catalunya. Suposo que el Sr. Francàs va pensar que no aconseguiria seguir, perquè no era un producte massa reeixit. Però es va equivocar. El 2010 va tornar a sortir, i llavors ja feia més patxoca, amb un article d’anàlisi que segur que el Sr. Francàs mai reconeixerà haver llegit. I el 2011, 2012, 2013, 2014, 2015. I seguim pel 2016.

Entenc que toqui els collons veure que per saber alguna cosa de la teva feina hagin d'anar al safareig a veure't, mentre hi ha algú que publica i assumeix riscos. Entenc que toqui els collons veure l'abast de proposar, enlloc de fer safareig o la puta i la ramoneta a dies alterns durant la setmana, potser descansant diumenge. Més encara quan totes aquestes Guies han sortit sense publicitat. Totes aquestes Guies han fet una feina que no es podia fer, a priori, amb publicitat inclosa: generar un debat imparcial sobre l’estat de la qüestió dels vins catalans. 

Òbviament, fent safareig tots els dies del món, i a estones lliures la puta i la ramoneta, no es genera debat. I quan aquest debat qualla, els insults i menysteniments cap a la feina de qui el genera són constants per part del Sr. Francàs. Estrany, no? Més safareig i més misèria intel·lectual. 

Nosaltres, però, seguim treballant. A partir d’ara amb publicitat inclosa, atès que estem esgotats pel que fa a pressupost. Sí, estem esgotats pel que fa a pressupost, i no podem seguir amb el mateix format. I no passa res per reconèixer-ho. Demostrarem que és possible tenir discurs crític, el mateix que hem tingut sempre, i publicitat alhora. Es tracta de trencar motllos, no? És el que estem fent des del principi.

Ara hem tret un llibre, Vi Català, una reivindicació històrica, amb Viena Edicions. Un llibre que està funcionant molt bé, atès que si fa set anys vam detectar una mancança, ara n’hem detectat una altra. Faltava un llibre que fes un balanç general des d’un punt de vista històric. Probablement el millorarem en una segona edició molt aviat, però calia un llibre així. Un llibre que el Sr Francàs no podia fer de cap de les maneres, perquè al safareig no es fan llibres. Al safareig es pica tot, es remena i es deixa sortir la mala llet que la vida et tira a sobre. Per això li suggereixo que canviï el nom del seu blog per qualsevol d'aquests: El safareig del vi o bé La Ramoneta.

No és culpa nostra que la creativitat del Sr Francàs sigui tan pobre. No deixarem de fer coses per tal que ell dormi tranquil. És millor que segueixi pidolant els nostres mails als seus cellers amics, perquè tant ells com el mateix Sr. Francàs formen part de l’equilibri de La Guia. Els necessitem, perquè sense que hi hagi algú que tingui enveja no estaríem complets. El necessitem, Sr. Francàs, com el Barça necessita al Madrid. 

Faci, faci safareig: ens ha trucat gent a qui no havíem enviat el formulari, per posar publicitat a La Guia, així que li estem molt agraïts per escriure amb tota aquesta enveja caïnita que li surt de la zona del fetge quan compara la seva feina amb la nostra, amb tota aquesta càrrega de fel que hi posa als seus escrits quan ens afecten a nosaltres.  Es veu que tenen l’efecte oposat al que vostè voldria. De vegades, les coses surten a la inversa de com un les pensa.


Repetim, Sr.Francàs, agraïts per l’ajut involuntari. 

martes, 17 de febrero de 2015

ACCIÓN


Cuando llego a la parada no hay nadie. Eso quiere decir que el autobús acaba de pasar. No me queda otra que sentarme en el banco de la marquesina a leer los próximos veinte minutos.
Es una cuestión de estadística, más que de aprenderme los horarios. Sé que existe la intención de que haya horarios, de hecho los hay y más o menos se cumplen. Pero formo parte de ese colectivo que siempre tendría que preguntar,
-         -  ¿Ha pasado ya el autobús de Sitges?
y esperar la respuesta correspondiente. Es casi imposible que me los aprenda. De todos modos no lo pregunto nunca, prefiero propagar la tendencia al silencio, esperar los minutos que falten para el próximo autobús leyendo, escuchando, pensando, repasando el correo desde mi móvil.
A hacer un poco de todo eso me pongo nada más sentarme. Comienzo por el correo, después saco el libro. Llega una chica a los dos minutos, pregunta
-         -  ¿Ha pasado ya el autobús de Sitges?
contesto sí, ha pasado, cuando he llegado ya no había nadie aquí. Sonríe y se sienta. Se concentra en su móvil y seguimos los dos a la nuestra.
Por poco tiempo. Aparece una señora de unos sesenta años, corte de pelo a lo garçon, clásico de toda una generación que a partir del matrimonio recataron su estilo y se convirtieron en amas de casa decentes y, sobre todo, propagadoras de esa decencia. Nada de melenas insinuantes, largas, a ver qué va a pensar la gente de una señora casada. Esos cortes de pelo las yerguen a todas en su andar, mantienen su cabeza alta, su reputación, su ánimo, su vida sigue en pie gracias a la labor del peluquero del barrio. Hay un cartel en la parada, sólo uno: no he reparado en él, a pesar, por lo que sabré en un momento, que me convenía.
-         - ¡¡Uuuh!! ¿Qué es esto? ¿Y ahora donde cogemos el autobús?
El cartel dice “parada anulada por obras desde el 16-2 hasta el 2-3”. Aún no es 16, le indica la chica, hoy es 12. Así que hoy tiene que parar.
-         - ¡Aaahh, bueno! ¿Y el lunes a dónde tenemos que ir para coger el autobús?
La chica se encoge de hombros. Parece que eso del autobús, para ella, es circunstancial, que le afecta hoy. Contesto yo, al centro del pueblo, señora. A eso que llaman la plaça del bus.
-         - ¡Aaahh, claro! Gracias, muchas gracias ¿Ha pasado ya el de Sitges?
Contesto, se sienta a mi lado, por supuesto a cierta distancia. Mi libro está ahí para salvarme de cualquier conversación y aprecio mucho su ayuda. La señora, ansiosa de cierta acción, otea la llegada de alguien más, seguro que para indicarle que a partir del lunes la parada queda anulada. En efecto llega otra señora. Ésta lleva gafas, pero tiene los mismos mimbres. Exactamente los mismos. Señoras de acción. Quedarse parado leyendo libros… Siempre hay algo que hacer. Y si no hay nada que hacer, se busca, o se mantiene una actitud activa para estar preparado cuando haya algo que hacer. Cualquier otra cosa es vagancia.
-         - ¿Falta mucho para el de Sitges? - pregunta la señora nueva.
-         - Huy, pues no sé. Yo llevo aquí un par de minutos. Pero no creo.
Ya ha contestado. Me inhibo, previendo que no vamos a estar del todo tranquilos. Se sienta a su lado, más bien se abandona hasta hacer temblar la marquesina. Bien juntitas, almas gemelas que se han encontrado a los sesenta.
-         - ¡Uuuh, las piernas! Hay que ver qué tiempo tan loco. Ayer hacía un frío del demonio, pero hoy se está bien.
-         - Ya lo dice usté, ya… pero el fin de semana ¡se estaba, de bien, al mediodía!… Porque el aire es frío, pero cuando hace sol se está divinamente.
-         - Bueno, sí, pero con algo de abrigo.
-         - No se crea, que el otro día sólo con una rebequita ya tenía bastante. Un solete que calentaba y todo, fíjese. Lo que pasa que con este frío, ahí arriba en la urbanización, no me se seca la ropa, le cuesta mucho.
-         - ¡Uuuh! Yo tenía una lavadora de esas que era secadora también, pero nunca la ponía. Me gusta la ropa que se seque al sol. Además, daba muchos problemas.
-         - Sí eso de la secadora es como el lavavajillas, sólo lo usas de urgencia.
-         - Claaaaro. Yo sólo lo pongo los fines de semana. Porque claro, tienes que enjuagarlo todo antes, no puedes poner los cubiertos de madera, tampoco las cacerolas… Al final, para cuatro cacharros que te quedan, acabas fregándolo todo a mano.
-         - ¡Y que lo diga! Ni las sartenes, ni las perolas, ni los cuchillos con mango de madera… Si es que es eso, cuando te pones a lavar platos, ya los lavas todos. Otra cosa es los días de navidad o cuando viene mucha gente. Entonces sí. Pero la verdad que sólo para esos días no vale la pena tenerlo…
-         - Desde luego, desde luego. Porque luego cuando buscas un  plato, siempre tienes que ir a sacarlo del lavavajillas, y eso es una guarrería, con la de porquería que se acumula ahí. Yo se lo digo a mi hija, luego cogeréis cualquier cosa de estómago y no sabrás de dónde la habéis cogido ¡Aparte de la cuenta de la luz! ¡Y la del agua! Como si estuviera barata. Yo cuando friego a mano lleno la pica una vez, los limpio todos, y los voy dejando en la otra pica. Luego tapo la otra pica, los aclaro y aprovecho el agua de aclarar para dejar en remojo los platos de la cena, por ejemplo. En cambio el lavavajillas gasta treinta o cuarenta litros de agua cada vez.
-         - ¡Pues qué bien pensado! Lo haré esta misma noche…
-         - Ya verá, ya, en la cuenta del agua se nota, se nota…
-         - 
-         - 
-         - Bueeeno, pues a ver si viene ya el autobús.
-         - Sí, está tardando, ¿no?
-         - ¡Uuuh, estos también! A veces se estropea uno y te tienes que esperar cuarenta minutos.
-         - ¡No me diga! ¿No lo reponen?
-         - Normalmente no. Quizá al cabo de un rato para que no se resienta el servicio, pero ese lo pierdes. Y si ibas justa de tiempo, pues te aguantas.
-         -  Pues el lunes se ve que la parada esta la anulan.
-         - ¿Y eso por qué? ¡Con lo bien que me viene a mí!
-         - Por obras. Lo pone ahí – la señora se levanta a leerlo. Entrecierra los ojos y estira los labios hacia arriba, no anda bien de la vista o de la lectura, una de las dos. Vuelve a sentarse.
-         - Pues vaya. Ahora tendré que ir a la plaza. Pues vaya…
-         - 
-         - 
-         - Pues parece que le cuesta venir hoy.
-         - Sí, van con retraso, como siempre. Pues yo tengo una mañanita…
-         - ¡Ah, ya viene! – aparece el autobús por fin.

Creo que le daré un beso en los morros al conductor. O dos hostias por llegar tarde. No sé. Me levanto, casi cansado de tanta acción. De tanta necesidad de hacer algo mientras uno espera. De comprobar que hay muchos que no saben compartir un momento con ellos mismos.


Mal asunto, comienzo el día cansado.

viernes, 6 de febrero de 2015

Mala leche


Me ha puesto de mala leche.

De muy mala leche.

En realidad, empiezo a estar harto de que los tres oficios del futuro sean tan vulgares: si sirves para el deporte profesional, a ser posible fútbol o tenis, cojonudo, ésa es la primera opción. La segunda, hacerse cocinitas para salir por la tele trinchando verduritas a toda velocidad y sin llevarse tres dedos por delante. Y la tercera sería hacerse tertuliano.

No sé muy bien qué decir al respecto de ninguna de las tres. De la primera, salvo excepciones, imagino a la inmensa mayoría de futbolistas entendiendo a la perfección el grito de gorila del otro día, un grito de júbilo, de victoria, de orgullo, de humillación del contrario, un grito de esos del cordobés: de verdá de deporte.

De la tercera es mejor no hablar demasiado. La vergüenza ajena es casi tan grande como en el caso de los deportistas, mayor aún, por lógica pura, si se trata de una tertulia deportiva.

Ahora vamos con el segundo colectivo. Hay de todo, pero el otro día uno especialmente imbécil me sacó de mis casillas. Un tres estrellas Michelin, un tal muñoz que anuncia mercedes. Se debe creer suficientemente importante como para despellejar vivo a un pescado y acto seguido ponerlo en la sartén.  Madredediosmeampare. Vaya gilipollez.

Eso es creerse por encima del mundo entero. El sabor lo es todo, el fin justifica cualquier cosa. Uno acaba por pensar que si esa es la premisa hay que ser muy gilipollas. A mí me hubiera sabido agrio solamente por pensar en que para que yo coma, alguien ha tenido que morir muy mal. Sí, sólo es un pescado. Pero no puedo evitar una mueca de asco y mucha empatía. No creo que nadie valga tanto como para pasar por encima de eso, para ser tan presumido, tan imbécil.

Sobre todo por lo innecesario.

Si hay gentuza que es capaz de esto, espero no tener que compartir nada con ellos nunca.


Y sí, me he quedado muy a gusto.