Precaució: Treballs

Ara estem presentant el nostre llibre nou a diferents llocs. D’això se’n diu fer promo, donar-ho a conèixer, demanant ajut a gent de cada lloc al que anem per que, havent llegit el llibre, en parlin de què els ha semblat. No els demanem que ens facin una lloança, sinó que diguin la seva opinió de veritat. I ho fan, perquè tots els que ens ajuden parlen de la nostra defensa aferrissada de les varietats autòctones o tradicionals no com una virtut en sí, però sí com una font de resultats.

Tot això ho fem per que la gent compri el llibre, però qui ens conegui sabrà que el que volem realment no és que el comprin només, sinó que el llegeixin, que ens diguin la seva opinió per tal de millorar-lo a la segona edició quan surti. Ho fem perquè pensem que hi havia una mancança en el món del vi català a l’hora d’accedir-hi: és molt difícil assabentar-se de res sense patir les conseqüències d’un hàbit del sector que explicaré a continuació.

A tot arreu hi ha dos nivells de comunicació: potser més, però bàsicament dos. El primer, el més difós, el més universal, el que fan servir les empreses per vendre, és el de la promoció. No dubto que és necessària, però potser caldria fer-la més intel·ligent, en general, atès que el missatge gairebé sempre és prou estúpid com per insultar la intel·ligència de qualsevol. L’altre nivell és el del coneixement; hi ha sectors que tenen clar que el necessiten, i no només a nivell tècnic sinó teòric i interpretatiu. És molt important gaudir de certa salut argumental per tal que el teu producte sigui creïble, jugui a primera divisió, pugui tenir un preu adient, i a més respecti la seva identitat (històrica o  no) i la transmeti: però també cal certa edat per construir aquesta salut argumental.  

Els sectors joves, doncs, treballen només amb promoció. El vi català és tan jove que no pot tenir encara salut argumental: podem dir que la seva salut argumental està en construcció. En el sector del vi català, la comunicació és promoció, els continguts són promoció, les exigències de qualsevol celler tiren cap a la promoció, i si els seus responsables tenen un llibre a la mà no els importa per a res el contingut, sinó només si surt el nom del propi celler. Si surt, el llibre és fantàstic, i si no surt, el llibre és una merda i l’autor un “gilipollas”: encara que deixi clar en el text que no es pot citar a tots els cellers i que els que no hi són, que no se sentin exclosos. Són tics que es repeteixen prou sovint per establir una norma, cap altre que determinar que el vi català és molt jove, en efecte. I és que després d’intentar fer entendre a tothom, durant set anys, que calen eines de valoració global que no només siguin independents, sinó que a més ho han de semblar a ulls de tothom, cap estructura de cap mena ho ha captat. El repte, doncs, per nosaltres, consisteix a fer el mateix producte a partir d’ara incloent el que volen els cellers: promoció. Ho farem, podeu estar segurs: així demostrarem que és possible ser independent i oferir coneixement amb publicitat a la pròpia publicació.

De tota manera, a dins del sector ens quedarà una assignatura pendent: la distinció entre promoció i coneixement. El coneixement fa fotos de conjunt, aèries, sense photoshop, i treu conclusions analítiques que ajuden a millorar per mitjà de l’autocrítica. La promoció fa fotos parcials i esbiaixades, parlant sempre bé de tot allò que toca, oblidant qualsevol altra marca o zona que no sigui de la que es vol parlar, i aplicant una quantitat de photoshop espectacular. I per tant no genera cap informació que pugui iniciar cap mena de debat.

Amb què us quedeu? Pel curt termini amb la segona, oi? De pas, si ens instal·lem sine die en el curt termini, amb la segona, oi? I llavors on queda el coneixement? Ja l’anem tenint de la mà de la promoció, celler a celler, missatge positiu a missatge positiu, i així ens anirem construint un món de color de rosa on tothom ho farà bé, on tots els productes mereixen un respecte, on tot és opinable perquè depèn del gust de cadascú. 

Coneixement? No, no existeix. El sector el substitueix per promoció i per “cultura del vi”.

Ventanas abiertas

Desde que ha empezado el año estamos haciendo que corra el aire fresco.

Es agotador. Parece que hubiera una corriente muy fuerte esperando que abriéramos las ventanas para ponerlo todo patas arriba. Lo que parecía que servía para algo no sirve para nada. Lo que parecía que no servía para nada resulta que tiene cualidades que no esperábamos.

Es agotador. Pero aclara las dudas. Debe ser cosa de haber introducido nuevos parámetros en la actividad. Aclara las dudas, las elimina, saca a la luz a quien se acerca motivado sólo por su propia miseria, te permite depurar tu entorno con más acierto, ser más quirúrgico.

De momento ya van tres catarsis este año. Una, aclarada en los términos básicos mediante una conversación que establece un pacto de respeto mutuo y de no agresión. Las otras dos, conflictos latentes pendientes de resolver desde hacía ya tiempo.

De los conflictos salen muchas veces efectos altamente positivos. Estos tiempos tan ñoños no saben manejarlos, ya que en cuanto hay un enfrentamiento la mayoría de las personas piensa que no puede salir nada bueno de algo así. Discrepo; siempre que sea puramente verbal es productivo, si se quiere pensar al mismo tiempo. Es evidente que el propio pensamiento está sesgado actualmente, pero es interesante analizar la posición de un contrario cuando se opone a la tuya. Ayuda a comprobar tu grado real de diferencia. Y de paso, defines: te pones colorado una vez, y no cien amarillo, que eso hace mucho daño en todo el cuerpo. La mayoría rehuye el choque y lo paga en la salud, a largo plazo, de tanto tragar la mierda ajena. Yo hace tiempo que decidí no hacerlo.

Que corra el aire fresco, pues. Hay que ventilar todas las habitaciones, invitar a gente nueva, aprender de los errores y seguir adelante. Y el que venga, que lo haga con ilusión y ganas de trabajar: si ha de ser con verborrea, recelo, engaño, pereza, incluso con un punto de rabia que raya la envidia, mejor que se pierda en el bosque un rato.