Raons per les quals no som al vinari

Al mig de la fira les converses s’interrompen sense parar. El temps vola i la gent ha vingut per fer feina, particularment quan els darrers tres mesos han estat patètics pel que fa a la facturació. S’interrompen amb qualsevol excusa, però la majoria de les vegades per saludar. Es comença amb un “disculpa” a l’interlocutor i quan acabes, li dius “perdona” de nou, i no només no passa res, sinó que tots ho fem una vegada i una altra.

Jo mateix estava parlant amb els amics del Vitec quan algú em va interrompre per saludar-me. No sé ben bé si dir que era una salutació o una mena d’avís per fer-me saber l’absurd de la meva tossuderia. Evidentment no només ho vaig trobar desencertat, tot i que no em va sorprendre venint de qui venia, sinó també prepotent. Tampoc no em va sorprendre, sabent l’historial de la seva “plataforma”, com li diuen.

Sembla ser que fem el ridícul no sumant-nos als premis vinari. Però tenim les nostres raons. La primera, que la manera d’aconseguir un quòrum veritablement representatiu per la primera edició era contactar amb qui ja havia demostrat una bona capacitat de convocatòria i afegir-se, i no al contrari. La segona, que la manera de contactar i la oferta de 800 € de publicitat a vadevi i el cobert gratuït el dia de la gala va ser molt més un insult que cap altra cosa, atès que es posava preu a una feina de sis anys, un criteri i una línia argumental coherent; i el preu era ridícul, com veieu. La tercera és més llarga d’explicar, i ho faré perquè molta gent no ho ha entès bé, penso.

Quina és la raó per que algú em saludi i em digui “és absurd que tots estem junts a una banda i vosaltres no hi vulgueu estar”? Per nosaltres és senzill: La Guia és la publicació sobre vi català més extensa que es fa a Catalunya, i porta sis edicions amb una coherència molt difícil de mantenir en un sector que, per l’actitud o les circumstàncies de les administracions, no té cap altra sortida que finançar-se només per mitjà de la publicitat, i que per tant té la llengua mossegada abans de sortir al carrer. Això vol dir que La Guia afegeix molt a una plataforma comuna, evidentment molt més que la contrapartida que se’ns oferia. Però no s’havia de fer una valoració a l’alça per raons que tenen molt a veure amb els pecats capitals, potser. Val a dir que comportant-se correctament i parlant dels continguts de la “plataforma”, segurament ni tan sols s’hagués parlat de cap contrapartida, però això estava fora de programa, evidentment.

Cal fer la reflexió sobre el destí dels beneficis de fer un acte de generositat com aquest. Què en trauria La Guia de Vins de Catalunya de donar aquest pas? Veure’s immersa i dissolta en un batibull de gent, molts dels quals sempre han renegat de la nostra feina, tot i que ara declaren no saber d’on els ve la inspiració per gairebé haver oblidat la paraula “cabernet” per substituir-la per “garnatxa”: que potser és tot el que han entès del procés de canvi engegat fa uns cinc anys als medis. I és que a la vinya ja hi era, tot i que ningú no en parlava perquè no generava cap anunci pagat.

La Guia seria anorreada en benefici de tots plegats, i el seu discurs fagocitat i fos amb les propostes conciliadores que encapçalen les seves frases amb un home, hi ha cabernets bons... I llençaríem sis anys de feina a les escombraries, tot plegat, en benefici d'un concurs que presumeix de construir país, de ser estructura d’estat, que encercla a toooots els professionals del vi català, que tira de partit polític per qualsevol cosa...

De tot això La Guia mai ha fet res, el que tenim ens ho hem guanyat a base de feina; feina crítica, que potser genera més por que reconeixements polítics, però que té molts més efectes entre la gent que pensa i que escolta. Per això entrar en aquesta mena de terrenys fangosos no ens pot aportar res de bo.

També necessito una mica més d’espai per la quarta: és la prepotència tan desafortunada del posat dels vinari. El director, quan em va abordar amb aquest missatge/advertiment, deixava anar una actitud un punt bipolar, però: el que deia no es corresponia amb el que la seva cara deixava veure, que era un punt de vergonya. Els ulls normalment són el punt feble de la impostura.

I els seus cantaven molt pitjor que els Eagles, però els costava mantenir la mirada. Queien. A corre-cuita, va defugir donar resposta a res, només era un advertiment, es veu.

Cal pensar més, però: l’advertiment ve de qui es pensa que ha reunit a tota la resta dels professionals del vi català, o potser a tots, com diuen ells excloent d’aquesta condició a qui no hi és. Haurem d'anar amb compte, potser es converteix aviat en el caudillo del vi català que condueix a tots els professionals a la glòria; malgrat que no ho aconseguia amb el gest, això és el que volia transmetre'm amb la petita "conversa" que vam tenir.

Té sentit que qui té trajectòria demostrada i una línia argumental coneguda, que ha donat molt de sí per molt que es vulgui negar, posi condicions per entrar a formar part de col·lectius nous sense cap mena de contingut ni proposta que no sigui purament genèrica i promocional.

I no té sentit que, tenint trajectòria, la multipliquis per zero per tal que un altre en tregui profit sibilinament. 

Qualsevol que pensi el contrari només ha d'anar a casos similars, que n'hi ha a tots els sectors, on les coses s'han fet amb respecte.

Ergo no entrarem als premis vinari si no hi ha garantia de que, primer de tot, no es menysté la feina aliena, i a més, de que hi ha alguna mena de propòsit que no sigui más de lo mismo. I cap de les dues coses sembla possible, ara per ara, amb el posat que gasten els seus responsables.