Ara deu fer dos o tres anys d’un tast gairebé històric d’una
gran marca a l’Hotel Ritz. Així és com es va catalogar en sortir, tothom
meravellat per la qualitat del tast vertical, pel nervi que tenien encara vins
de gairebé vint anys o més, i sobretot pel fet que moltes ampolles potser ja no
hi eren al mercat, o bé si es trobaven eren impossibles de comprar.
En sortir, l’actual director del concurs Vinari, la Imma
Pulido i un servidor vam anar a fer una cervesa, per variar una mica.
Comentaven tots dos que el chardonnay que havíem tastat era excepcional, i que
aguantava molt bé tot i haver passat una pila d’anys que voltava pel món. Jo
vaig contestar que cada any, a La Guia, tastàvem potser set blancs de chardonnay
amb fusta que eren equivalents en qualitat, però a la meitat de preu o menys
encara, i em van mirar tots dos amb cara d’incrèduls. Com si hagués exagerat.
Llavors vaig començar a dir les marques i tot d’una van dir “ah,
si!!”, cada vegada que deia un nom. Però afegien “no l’he tastat”, és a dir, no
els coneixien, i està bé que ho reconeguessin llavors in situ, evidentment.
Primer de tot, per a nosaltres no és cap mèrit, perquè és la
nostra feina. I aquest és un cas entre molts, dels quals el que ens sobta és que
passat qualsevol episodi d’aquest tipus sempre tornem a sentir la mateixa
cançó: “us creieu que sou els únics que tasteu”... “vosaltres teniu una opinió,
i és una més entre moltes”... Entenc que en situacions com aquesta es demostra
una diferència molt gran pel que fa a coneixement, i a més, en l’argumentari, apareix
un fet que ens crida especialment l’atenció. M’explico:
Cada any quan surt la Guia hi ha un grup important de
professionals que diuen que està bé, que és una opinió, però que ells tenen el
seu propi criteri. No pretenem que tinguin el nostre, mai de la vida: però
empren cada mes de novembre la mateixa afirmació amb un dèficit acumulat any
rere any d’experiència i de coneixement de la matèria, atès que en el millor
dels casos tasten la meitat que nosaltres. I cada any és més ridícula la reacció,
perquè nosaltres publiquem el que tastem, i ho tastem tots plegats alhora.
Només caben dos possibilitats per establir la conclusió de tot
això: la primera versió és que els que diuen això són uns superdotats, i
llavors potser no cal que ens prenem la molèstia de tastar tant, atès que ja hi
ha qui, tastant només la meitat, sap tot el que s’ha de saber sobre vi català. La segona versió diu que en posar la seva
opinió sistemàticament al nivell de la nostra, sempre arriba un moment en que
es fa palès aquest dèficit de coneixement, com ara en el cas citat.
La pregunta
a fer-se, llavors, té molt a veure en esbrinar qui és el petulant en aquesta
història: però serà difícil establir a curt termini un pont per l’enteniment,
atès que els termes reals de la qüestió els posa de manifest aquest clip.
Més enllà de tot això, per passar per sobre d’aquestes dues
raons hi ha qui ens diu que hi ha molta gent a Catalunya que ha tastat molt vi
català, fins i tot més que nosaltres. Ni ho nego ni ho puc comprovar, però en
tot cas no serveix de gaire si no publiquen res del que saben. I llavors, pel
que fa al sector, són completament improductius: un expertíssim zero a l’esquerra
que mentre no demostri que és cert el que diu, queda envoltat de dubtes.
Tots sabeu la nostra posició davant els premis vinari; no
faig aquest post per descrèdit de ningú, simplement per deixar clar que si l’exponent
públic més mediàtic, actualment, de coneixement del vi català, no tenia llavors
un registre de tast amb esperit comparatiu per manca de dades al voltant dels
vins que li esmentava, penseu per un moment en quin estat està tota la resta de
professionals del vi català en aquesta qüestió, fins i tot quan per afegir
valor al seu criteri diuen que el nostre només és un més.
Comparar, evidentment, és el primer esglaó per puntuar. És
mullar-se, al cap i a la fi, en quin és el millor en un grup de vins concret:
és prescriure, però sobre tot és conèixer. Si s’aplica la memòria en quantitat
suficient, portes el registre al damunt, duus la informació incorporada, que és
el que ha de fer un professional de qualsevol cosa enlloc de confiar en
internet cada cop que necessita res. És una actitud general, ningú no pensa actualment
que el cervell és un banc de dades que s’estimula més com més dades té; ni que
anar pel món amb el cap descarregat perquè la informació ja és al núvol equival
a perdre cada hora que passa moltes oportunitats de reflexió i de creativitat. Malauradament, el món
professional del vi no és cap excepció a aquesta tendència.
Calen moltes coses per configurar una promoció seriosa i
conseqüent del vi català, no només a Catalunya, sinó arreu del món. Però la
primera, potser, és que els que han de fer-la tanquin el focus en un sol
objectiu, que aprofundeixin en el coneixement de la matèria i que facin colzes
per portar la informació a sobre i a tot arreu, i no al núvol, tot i que
estigui ara molt de moda.
Potser cal afegir, a més, que tot allò que estigui buit de
contingut i de compromís no val per gaire: és “más de lo mismo”, i si abans ha
fracassat, no serà ara que aconseguirà resultats, oi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario