D’aquí a uns anys, quan veurem de nou les imatges alentides
d’un jugador de futbol celebrant un gol amb la boca oberta, entusiasmat
d’humiliar la mare del porter -com deia en Gila-, potser ens farà vergonya:
vergonya aliena perquè es tracta d’eines que s’han fet servir a bastament des
del poder polític per enaltir líders de tota mena, però gairebé mai bons.
Vergonya perquè, al cap i a la fi, només és un jugador de futbol que ha marcat
un gol; no és un metge que ha fet un gran descobriment, no és un polític que ha
posat pau al seu país, no és un missioner que aconsegueix que mengin cada dia
milers de persones al tercer món.
Tot i que no deixa de ser un consell de consum. El nen que
veu aquella celebració, aquell anunci d’un estil de vida, de gran també voldrà
agafar la samarreta quan marqui un gol, fer-li un petó a l’escut que sigui
mirant a l’afició embogida, y cridar el que calgui amb la boca molt oberta com
si fos el rei d’Esparta arengant als altres 299. Tindrem sort si la vida
l’obliga a triar un altre camí, com ara metge, o missioner, perquè ara mateix
si tria la política ho farà per raons semblants als motius per ser futbolista.
Què passarà si al final és sommelier? O crític gastronòmic?
Que el seu ofici serà donar un altre tipus de consells de consum. Sovint difícils de pair, però
consells de consum, al cap i a la fi. La tria d'aquest professional, a primera vista, no hauria d'estar contaminada per interessos de cap mena, serà lleial cap el seu client. Però
sembla difícil d’acceptar l’argument que autoritza el seu consell si aquest
mateix defensa que les sensacions i les emocions, mitjançant els sentits, són
els únics paràmetres per valorar un vi o un plat.
Perquè potser qualsevol consumidor, amb aquest argument pel mig, se
sent capacitat per emetre aquest judici. Potser li sembla que la xerrameca que
no escolta no és més que verborrea per posar el gust de l’emissor fictíciament
per sobre dels sentits del consumidor. Potser percep que se li està tractant,
amb tota la incoherència del món enmig de l’argumentari, d’analfabet sensorial.
I és que sembla que hi ha més coses que no s’expliquen
perquè el públic no té prou paciència. Els punts de cocció, per exemple, tenen
una mena de ciència oculta, però després els restaurants se la passen per l’arc de
triomf en preguntar com agrada la carn que sempre tothom demana, per no quedar
malament, “al punt”: com que queda malament dir que agrada més aviat feta, es tria la opció que deixa clar que crua, no. Sempre he pensat que qui decideix finalment és el cuiner, i que els
clients li reten una mena d’homenatge, atès que tothom es menja la carn al punt de qui la prepara. En els vins
les qüestions tècniques i varietals generen debats interminables, però la
proposta de qualsevol consumidor que no vol escoltar subproductes de la
incontinència verbal és més simple: A MI M’AGRADA O NO M’AGRADA.
La conclusió és que la reacció contra la complexitat és la simplicitat, però vestida amb més o menys glamour segons el lloc on s'estigui.
Cal no quedar-se aturat en aquest glamour, i entendre que el que rebutja un argument una vegada, normalment el
rebutja per sempre: el classifica, per dir-ho més directament, entre els temes
que no mereixen atenció per estar ja solucionats, com jo mateix faig amb les
evolucions dels futbolistes (més encara si em passen les imatges alentides amb
escopinada inclosa) que no aconsegueixo treure de la paperera de reciclatge. Amb aquesta simplicitat tan sana, abans la gent bevia el vi que tenien a prop i que els
agradava, el vi del seu territori; i el consumidor no patia aquesta mena d’anatemes per eradicar les
barreges amb gasosa o coca cola, per excomunicar a qui no faci servir una copa
de cristall, per menystenir a qui no vulgui dir cap genialitat tot just després
de tastar-ne un glop.
Les raons del fracàs de l’estil de comunicació del món del
vi, del descens de consum, de la pèrdua del mercat, radiquen en voler derivar
del sector més bàsic a l’elit, deixant lliure un gran número de persones que la
cervesa no ha deixat escapar, és clar; que han rebutjat l’argument, és clar; i
que ja no escolten res que vingui del món del vi.
Després d’aquesta pèrdua,
carregada de menyspreu al menys en la percepció del públic desertor, es fa palès que les coses que no tenen un bon
esquelet com a suport aguanten molt menys que les que el tenen: el folre i els
diners no donen prou fortalesa a res com per que aguanti sense el criteri que el motiva.
No fa gaire, un editor ens proposava una secció a un mitjà tot proposant que havia pensat que es digués “El buen beber y el buen comer”. I quan ens passen aquestes coses em sento com Abraracurcix. Mooolt cansat. Perquè cada dia costa més fer entendre que no s’hauria de donar un consell de consum sense fer una
proposta diferent a la “tradicional” del sector cap al gran client, que és exclusivament
hedonista, i per tant selectiva i elitista. I que per arribar a aquest consumidor cal
incloure el territori en el discurs, per aconseguir que la gent escolti en
número suficient, per interessar-los per alguna cosa que no sigui tan fútil com
el gaudi dels sentits.
Per això, d’aquí a uns anys, quan veurem o llegirem la nota
de tast d’alguns sommeliers o professionals, des de la vergonya patirem la
supèrbia del que disposa dels seus sentits “educats” per recomanar el gaudi més
acurat al consumidor que no tingui les papil·les prou formades, tot esperant que just després se li aplaudeixi i se li faci la onada; gairebé com si es tragués la samarreta corrent cap a la banda i fent
un bombo amb les mans dediqués el gol a la seva dona prenyada.
D’aquí uns anys, quan llegirem aquella nota de tast que escriurà algú altre a la secció “el buen beber y el buen comer”, sabrem en acabar-la que no era un consell de consum imparcial; que el sommelier buscava un anunci o un suport i que, salvant les abismals distàncies econòmiques, volia ser de gran el futbolista que ingressa més per drets d’imatge derivats de la publicitat que pel seu mega-salari. I tornarem a sentir vergonya.
D’aquí a uns anys ens costarà entendre com és que la
formació deixa tants espais buits com per no adonar-se de la futilitat d’un
simple consell de consum, fins al punt que molts els converteixen en la manera
de sobreviure arrossegant-se com les serps: com és el cas de
molts que fan servir els seus mitjans només per tirar endavant, sense pensar en que la
vergonya els bloquejarà el cervell amb una mena de corrent elèctric, cada cop que hi
pensin de nou.
No hay comentarios:
Publicar un comentario