Lectors

lunes, 17 de marzo de 2014

Encara no som història...

Recordo que aquesta frase ens la va dedicar algú que pretenia haver fet un text que parlés de la història de la vinya a Catalunya. Evidentment no som història, però ell també parlava del present, i s’esforçava amb aquest argument a no mencionar l’existència d’una Guia per primera i única vegada.

Fer una anàlisi de les possibles raons per fer això és complicat. Primer de tot, perquè es tracta d’un acte bastant infantil: s’agafa pels cabells la primera raó que se li acut a l’autor i ho tira endavant sense pensar-hi més. I en aquest “no pensar-hi més” és on hi ha més “chicha”. Fins i tot sap greu dir-ho, però els motius per actuar així surten més des dels instints que des de la raó. Al cap i a la fi, tothom sap que la víscera no acostuma a ser un bon origen per a cap debat.

En segon lloc, no mencionar la Guia en fer un article sobre el debat actual de la vinya catalana i del vi català és fer un esforç extra per passar-hi de llarg: em recorda a aquell que llegia Els Germans Karamazov, i quan trobava un nom rus massa llarg deia que el passava amb els ulls tancats. A altres posts ja hem parlat de la possibilitat d’exercir el dret de lliure opinió quan et sustentes en pressupostos publicitaris, i hem identificat perfectament el número zero com a resultat. Qui més, doncs, podia generar un debat intern que dinamitzés els canvis, llevat de qui renuncia a aquest suport? I qui més ha escrit sobre el tema en aquests darrers sis anys? Tot i així, encara que la resposta a ambdues preguntes és ningú, sembla que hi ha qui proposa la poligènesi com a origen de tot plegat, i qui després la fa servir sense ni tan sols anomenar-la, mentre s’esforça a intentar anorrear La Guia de Vins de Catalunya tot buscant afavorir interessos propis: lleeig, molt lleeeig.



També hi ha qui ens ha dit que de guies n’hi ha hagut més. Concretament ens recordava una única iniciativa d’una revista els anys 90. La revista contractava els espais i, conseqüentment, feia notes de tast faldilleres dels vins que hi apareixien, com sempre passa, però com feia difusió, ja era suficient.

I és que finalment és aquesta la qüestió en el sector. Es tracta de fer soroll, però quin soroll sigui no importa. Soroll i prou.

Com s’enfoquin els continguts, no importa. Com es faci servir la informació, tampoc. Si el tast és seriós o no, no és important. Si el 90% de la gent que llegeix allò ho abandona a la segona ratlla per tant com dolceja, no hi fa res. Si s’han posat a parlar-ne fa cinc minuts, tant fa. I és que si parla de vi català, cal retuitejar-lo, cal compartir-ho a Facebook, sigui qui sigui i faci el que faci.

Per justificar qualsevol greuge comparatiu, s’apel·la a la necessitat de ser prou generós com per posar l’esforç i la trajectòria pròpia dins un esperit de germanor que ha de posar a tots els que fem coses pel vi català al mateix sac, siguin qui siguin i facin el que facin. Els intents setmanals tipo #ff al twitter, posant-nos al mateix sac que vinari, incavi o vinscatalans, volen llimar les diferències fins que es converteixin en matisos sense importància davant la tasca ara gairebé patriòtica de promocionar el vi català. I hem d’anar tots de la maneta, fent saltirons al damunt dels prats, collint de tant en tant una floreta i olorant-la, i cantant les bondats de toooots els vins catalans a qui ens vulgui escoltar.

A banda de que alguns, en tenir criteri i a més trajectòria, tenim molt a perdre i res a guanyar, passa que no ens voldrà escoltar ningú, és clar. Qualsevol amb dos dits de front veu que un sector que, avui en dia, només diu coses bones d’ell mateix no és creïble. Tot és bo, tothom ho fa bé, no hi ha problemes, i potser sí, ara que ho dius, en el passat va haver-hi un excés cap a la varietat forana globalitzada; però s’està corregint, i val a dir que també hi ha cabernets molt bons a Catalunya...

Aquest posat tan conciliador, darrerament, em fa venir basques. Ho dic perquè els que diuen això ara són els mateixos que abans ens deien talibans quan dèiem que calia fer un pensament (cada dia que passa la comparació és més vulgar, més tòpica, més patètica). Són els mateixos que sempre ens havien acusat de voler que s’arrenqui tot el cabernet de cop, quan mai de la vida hem dit això. Sempre hem apostat per una transició gradual que tothom escoltava, es veu ara, per arxivar i proposar ara com a idea pròpia. Per això ara el seu discurs és condescendent: teníeu raó, però les coses no es poden fer de cop, s’ha de donar temps a les empreses a reaccionar...

De vegades ni això: la poligènesi i la premsa internacional són la font d’inspiració del canvi en el vi català. Però el que està clar es que fins el 2008 ningú, llevat de l’ICEA i del Manuel Duran, havia dit a Catalunya ni tan sols una part del que vam dir nosaltres en favor dels vins del sud i del nord català, enfrontant-nos a una tendència que encara deia que el cabernet era el millor raïm negre del món, i la chardonnay el millor blanc. Tenim el mèrit de ser els primers de haver-ho pogut escriure amb un altaveu privilegiat; perquè tot i que a molts no els agrada el fet, és incontestable que de Guia de Vins de Catalunya només hi ha una i té un pes important en el debat intern del sector, com ha de ser tractant-se d’una publicació que vol proposar idees per avançar en alguna direcció.

No ens enganyem: ni el sud ni el nord havien aconseguit entrar als mitjans el 2008. El Montsant començava a treure una mica el nas, tota Barcelona abominava dels Priorats per massa cars, i no entraven a les cartes ni la quarta part dels que ho fan ara. La Terra Alta ni tan sols es coneixia, i l’Empordà potser hi era present per mitjà de Perelada. Les coses han canviat molt, i el treball de tots els cellers implicats ha estat intens per tal d’aconseguir un resultat que diversifica la oferta de vi català a la capital.

No som història encara, és clar que no. Però no es pot fer un balanç del vi català actual sense mencionar La Guia de Vins de Catalunya, perquè el món del vi a Catalunya s’ha girat com un mitjó en els darrers sis anys: per això donem per bons, i molt sovint fins i tot oblidem, els insults, putades, enveges i menyspreus, inclosos en el pack que comporta fer una guia. Es lo que tieneeee...

No hay comentarios:

Publicar un comentario