Lectors

viernes, 28 de noviembre de 2014

Valoracions


Un èxit, deia tothom a la festa de presentació de La Guia 2015.

Ja sabíem que venia molta gent, atès que gairebé mil assistents confirmats significa, per experiència, uns cinc-cents mes en el global. Es van lliurar a l’entrada 1191 copes, que molts van compartir pel fet que enguany s’havia de deixar un dipòsit de 5€ que es retornava a la sortida; i molts van agafar una copa per a dos. L’aproximació en la qual hem coincidit tots és de 1500 persones durant tot el dia.

Agraïm a tots la col·laboració, i entenem que va passar alguna cosa molt important a la festa, durant el lliurament de premis: i per això iniciem les gestions amb tots els actors que calgui per donar forma al que el Director General de l’Incavi va apuntar en la seva intervenció: proposarem una nova forma de fer La Guia, probablement més coral, més oberta, entenent que la gran majoria dels arguments rellevants han estat exposats ja i que cal centrar-se més en l’anàlisi i l’estudi de l’evolució dels canvis conseqüents.

El balanç de la festa, doncs, no pot ser més positiu, tenint en compte l’assistència majoritària de públic professional i també de públic jove.

Assumit tot això, la llum, diuen alguns cellers. Però espero que es convencin de que cal canviar d’ambient per fer aquesta mena de festes; de que veure el color del vi no és tan important com captar nous consumidors. No he vist mai a tanta gent de menys de 30 anys a un esdeveniment del vi: ja va passar a l’Otto Zutz fa dos anys, i ha tornat a passar ara amb 300 persones més.

Pel mig de tots aquests joves, una munió de professionals que venien a tastar per tal de incorporar novetats de l’anyada a les seves cartes, o bé a buscar cellers per distribuir. Personalment em vaig encarregar de fer que coneguessin el que, dintre del que em van dir, havien vingut a buscar, adreçant-los als cellers que produeixen els vins en qüestió.

La llum és el petit sacrifici que s’ha de fer per tenir-los allà tastant vi. Les queixes -o potser millor “crítiques constructives”, com deien alguns- sobre aquest tema i sobre l’espai són cosa de gent més gran, els joves no diuen res: potser els agrada el que no ens agrada a nosaltres, ells volen estar una mica amuntegats, deu ser que és com estan habituats a divertir-se. Per això potser caldrà pensar que les dues coses, llum i espai de discoteca, formen part de l’atrezzo imprescindible per tal de tenir-los allà tastant vi: el nostre fotògraf, l’Eduard Ferrer, va treure una pila de fotos que deixen ben clar que hi havia molta gent jove i conscient, a més. Cap incident, cap trompa, cap espectacle.

Les absències per animadversió directa cap als autors de La Guia, de part de la premsa del vi convidada, semblen ben infantils: ja estem acostumats, però. Tot i que no crec que els cellers hagin de rebre, atès que la festa mateixa és un reconeixement a la tasca de 94 - noranta-quatre - elaboradors que formen indiscutiblement bona part de l’excel·lència dels vins catalans: no venir, any rere any, per qüestions personals és un menyspreu cap a tots ells. No venir perquè el Jordi o la Sílvia em treuen els colors tot sovint no sembla raó suficient davant qui no n’és responsable: més encara quan ja va bé que algú et tregui els colors de tant en tant, atès que et fa recordar la teva condició de mortal. A més, l’abús d’un poder fictici -exercit amb una mesquinesa del tot impúdica i mediocre- degut a un medi que només deixa publicar de tant en tant una notícia sobre vi, no és raó per fer-se constantment el milhomes davant el sector, i algú ho ha de dir d’una vegada. Molts cellers ens van dir que no entenien l’absència i que s’ho prenien com un menyspreu a ells mateixos, i tenien tota la raó: ens parlaven concretament de dues persones. I abans que algú repliqui que nosaltres no hem anat als seus esdeveniments hem de dir que mai hem estat convidats, mentre que des de la nostra agència de comunicació es van cuidar d’adreçar-se expressament a ells per intentar que enguany no fessin de nou el ridícul.

Per acabar, només apuntar que, tal com hem dit abans, enguany hi havia un dipòsit per la copa a l’entrada, atès que l’any passat van desaparèixer una pila: i la qüestió no era de diners, sinó espantar els indesitjables. Gent que ve a una festa com aquesta a robar la copa no sembla massa recomanable; si algú dels seixanta o setanta que tenen ara la copa a casa està llegint això, li agrairé personalment que s’oblidi dels nostres esdeveniments d’ara endavant. I repeteixo que no és pels diners que costa cada copa perduda: és per la mesquinesa que comporta veure una copa de les que hem deixat als cellers sense cobrar dipòsit, arreplegar-la d’amagat i anar a cobrar els cinc euros a l’entrada.


Potser hi ha molta crisi, però això em sembla excessiu, sincerament.

No hay comentarios:

Publicar un comentario