CUPATGES

No, no es un post sobre la revista. El Sergi Cortés és Company. És un post sobre la nova manera de tractar la informació sobre els cupatges excessius.

De fet, el most és líquid. El líquid es barreja, normalment. Després tot és qüestió de vendre millor o pitjor.

Però fem un petit anàlisi de l’abús del cupatge. El cupatge, des del punt de vista modern, és la recerca de l’equilibri dins un vi, fent servir el llenguatge comercial. Si volem ser més clars, el cupatge busca el sabor triomfador; el que faci que tots els professionals trobin les virtuts de cada varietat i no els defectes, el que motivi crítiques afalagadores per tot arreu. El cupatge modern és la gènesi dels vins d’autor, aquest fenomen a la baixa que potser mai hauria d’haver sortit a la llum.

Ja hem dit a bastament que els vins de cinc varietats no tenen cap sentit en el panorama del vi català actual. Són fàcils d’identificar, són previsibles, i ja a la boca, normalment, veus que no hi ha en cap moment l’expressió real de la DO que l’empari, atès que són productes molt diversos que necessiten un esperit purament de gaudi, hedonista, per aguantar la manca de discurs implícit. A Catalunya el més freqüent entre els negres del sud català és barrejar les dues clàssiques amb les tres foranes més esteses: garnatxa negra, carinyena, syrah, cabernet sauvignon, merlot. Però hi ha d’altres, més i menys nombrosos, que es poden classificar com a vins que “estan bons”. Una altra cosa és que ho siguin.

I perquè cupatges amb autòctones i no amb foranes? Doncs crec que per un sentit gairebé atàvic que diu que la vinya vella no està aquí perquè sí. Si al sud van quedar, majoritàriament, garnatxa i carinyena, i era una de les contrades que històricament produïa més vi negre, deu ser que garnatxa i carinyena van bé al territori: no vol dir que sigui el millor vi que es pugui fer des del punt de vista hedonista, gustatiu, organolèptic. I és que no sé si aquest punt de vista és important, atès que està subjecte a modes, gustos i opinions, i si el fem servir s’atura tot molt aviat. S’atura en el moment màgic en que el respecte al gust personal de cadascú es converteix en una mena de mantra sagrat que abdueix qualsevol mena d’anàlisi possible. I dic molt aviat perquè sempre, sempre, és el primer argument en aparèixer.

Així que si garnatxa blanca i macabeu, o garnatxa negra i carinyena, són cupatges històrics de la vinya catalana, no és perquè facin el millor vi possible, sinó perquè es barreja el vi del que hi ha plantat. I això té un valor històric molt més alt que la satisfacció gustativa del client i que la venda mateixa d’una ampolla. S’ha de vendre, diran alguns: però s’ha de vendre el que cal que es faci, i no barrejar totes les zones vinícoles conegudes dins una ampolla.

Imagineu per exemple un vi de garnatxa, cabernet, merlot, syrah i pinot noir, per exemple: si estiguéssim a França hi contindria una mica del Rosselló, una mica del Roina, una mica de la Borgonya, i una mica de Bordeus. A França no es podria classificar sense fer servir la paraula disbarat. Aquí no sabria ben bé com classificar-lo. Potser s'ha fet una cosa així per aconseguir un bon gust: però que el gust sigui bo és una obligació, només faltaria després de tanta cuina: tot i que massa sovint no és així, i la raó és que dintre dels cupatges les varietats foranes mal adaptades defalleixen en pocs anys. Els aromes de fruita es panseixen, surten notes verdes que descompensen el conjunt, etc... És llavors quan es veu que el vi no és bo, sinó que ha estat bo durant el temps que ha aguantat sencer.

Per això, nosaltres analitzem els vins que pateixen el pes de l’excès de diversitat a la vinya catalana des d’un altre punt de vista: no ens extasiem davant el seu equilibri; no ens enlluernem per la destresa de l’enòleg; no correm al telèfon per demanar més informació o per cridar als quatre vents que són els millors de Catalunya, perquè és evident que no ho són ni ho poden ser. De fet, els falta un aspecte molt important, i és el lligam al territori.

Tant es així que, quan contenen una mica d’aquest lligam, només parlen d’això quan surten als medis més multitudinaris com la tele o a la premsa, i s’oblida tothom de mencionar les varietats foranes que hi ha a dintre fins que no es parla del vi als medis més petits. Potser és un bon senyal, però caldrà que se n’adonin que no és suficient amb que les varietats autòctones siguin tot just majoritàries, com passa molt sovint, perquè les coses fetes a mitges sempre són això; coses fetes a mitges.